...I UNA MICA MÉS D'HISTÒRIA

El retorn als escenaris

La darrera aparició teatral de la Jordi a Barcelona fou l’any 1929 i es produeix en el context dels esdeveniments que acompanyaren la Gran Exposició Internacional de Barcelona. Després de la temporada que va fer al Teatro Princesa de Madrid l’any 1925, la Jordi havia pràcticament desaparegut dels escenaris.

Sempronio, en el llibre Barcelona era una festa, fa referència al retorn de la Jordi al Teatre Goya, l’any 1929: “Estel fugaç, extraordinàriament fugaç, va desaparèixer del firmament per allà l’any 1925. La història del teatre local li deu, tanmateix, una aparició lluminosa, l’estrena de La prisionera, la llegendària comèdia de Bourdet, a l’escenari de l’enyorat teatre Goya. També va deixar-se de parlar de la seva germana petita, Tina, que actuava de dameta jove en les companyies encapçalades per l’Elena”.

La reaparició de l’any 1929 va provocar expectació en els ambients teatrals d’una Barcelona que encara tenia en la seva memòria les aventures i els múltiples projectes d’aquesta singular actriu. El dia 1 de setembre d’aquell any, apareixia a la revista Mirador una interessant conversa entre el periodista Domènec de Bellsolà, conegut com a Scapin, i Elena Jordi:

“Avui comencen els intervius amb les senyores empresàries. Ja saben els nostres lectors que aquesta temporada, ultra la senyora Assumpció Casals, actriu i empresària del Talia, hi haurà l’actriu senyora Elena Jordi, empresària al Teatre Goya. L’Elena Jordi fa molts anys que no ha treballat al teatre, però, segons ens han dit, reprèn la seva vida artística plena d’entusiasme i decidida a no moure’s més de la nostra escena. Aquests darrers dies algun periodista havia fet córrer que no era cert que l’Elena Jordi s’hagués quedat el Teatre Goya. Una facècia, veus-ho aquí.
Ho hem dit a la interessada, i per provar-nos el contrari estava decidida a ensenyar-nos el contracte, cosa que nosaltres no hauríem permès. En tenim prou amb la seva paraula; no faltava més! Avui justament apareixeran uns cartells anunciadors d’aquest esdeveniment al davant del Teatre Goya, i això és una confirmació definitiva que l’Elena Jordi va a aquest teatre dirigint una companyia de vodevil.
Scapin (S): Quan inaugurareu la temporada? - preguntem a la senyora Jordi.
Elena Jordi (EJ): Probablement el dia 25 de setembre, encara que si em fos possible inaugurar-la el 20, ho faria. Però és just, és just.., i em penso que no serà fins el dia 25.
S: Teniu molts vodevils en cartera?
EJ: Tinc interès a fer remarcar que farem un gènere de vodevil que podríem dir gairebé nou a Barcelona. Molt diferent del gènere que es cultiva a l’Espanyol. Ja m’enteneu. Un vodevil fi, elegant, ben presentat, que el pugui veure tothom. Vodevil estil francès, que és més aviat un gènere de comèdia moderna, frívola i divertida que no pas un vodevil en el sentit que el públic està acostumat a veure a Barcelona.
S: Companyia...?
EJ: No puc donar-vos tots els noms perquè encara s’han de tancar alguns contractes. He procurat, però, formar un bon conjunt, escollint artistes, el gust i l’especialitat dels quals s’adiguin amb el gènere que penso cultivar.
S: Alguns noms?
EJ: No em feu dir noms. Prefereixo donar-vos la llista la setmana entrant. Aleshores em penso que àdhuc podré donar-vos el nom d’un brillant director artístic...
S: Obres?
EJ: Estrenarem l’adaptació catalana de “Le cocu magnifíque”, “Maitre Bolbec et son mari” i el gran èxit parisenc “L’amant de madame Vidal”. Farem també “L’automòbil del rei”, “El que vol una dona”, “L’escola de cocottes”, “La senyoreta Flute”, etcètera [...] Vull veure si puc animar el Teatre Goya i si ens hi quedem d’una manera definitiva. Això vol dir que els meus propòsits no són pas fer una temporada d’assaig ni de passar una breu temporada al Goya. Trobo que fins ara la gent s’havia retret un xic respecte d’aquest teatre i crec que ha estat degut a que hi ha hagut sempre companyies de pas. Es un teatre bonic, elegant, que cada dia m’agrada més. Ja veureu com tindrem èxit.
Elena Jordi, que és una dona molt simpàtica, primeta, que vesteix amb una elegància parisenca, ens diu tota aquesta lletania d’empresària amb un somriure molt fi i escaient. Tant de bo que el seu optimisme sigui confirmat per la realitat i que els seus propòsits es realitzin tal com ella ens ha exposat.
En acomiadar-nos ens repeteix una altra vegada que la setmana entrant podrà donar-nos detalls definitius sobre la seva “troupe” de vodevil del Teatre Goya”.

La nova companyia s’anomenava Companyia de vodevil i comèdia Elena Jordi. En ella, la direcció artística i l’escenografia anaven a càrrec de Francesc Fontanals, dibuixant i escenògraf, conegut pels pseudònims de Soka, Acit o Jip, germà del gran escenògraf Manuel Fontanals i Mateu (1893-1972).

Destacaven entre els actors els senyors Guitart, Sierra, Fuentes i Xuclà, i entre les actrius Elena Jordi, Francesca Lliteres, Lola Duran, i les senyores Amador i Cambra. Segons explicaven els anuncis de l’època, les decoracions provenien de les Galeries Fayans Català i els vestits eren de la dissenyadora parisenca Jeanne Lanvin.

El repertori de les obres que va representar la Jordi al Teatre Goya va ser ampli i molt variat. Entre elles en destaquen dues, per la seva importància:

La prisionera, d’Edouard Bourdet (1929).

Es tractava de la traducció al castellà de La prisonnière, una comèdia en tres actes que s’havia estrenat a París l’any 1926. Evidentment, era el plat fort de la temporada al Goya. La traducció i adaptació al castellà era de José Juan Cadenas i Enrique F. Gutiérrez Roig.

Per la seva temàtica, i la difusió que l’obra tenia en aquells moments, la Jordi demostrava aquí una modernitat i valentia que en ocasions no ha estat prou reconeguda.

Sergio Nerva (pseudònim d’Antonio Rodríguez de Léon y López de Heredia), valorava el 1965 el fenomen que va representar La prisionera en el món teatral:

“«No apta para señoritas»: Toda la prensa se apresuró a incluir este mensaje junto con la noticia de la llegada a España de “La prisionera”, la obra llamada a convertirse en la sensación de la temporada teatral. Después del estreno en Madrid, fueron numerosas las compañías que la llevaron por los confines del país para representarla en los meses siguientes, aplacando así la impaciencia del público y la crítica. Hortensia Gelabert aprovechó el éxito que había cosechado en la capital y salió de gira con ánimo de promocionarla en otras ciudades. Luego hicieron lo mismo María Fernanda Ladrón de Guevara, Elena Jordi, María Luisa Moneró y alguna otra primera actriz de la época. Tuve noticia de la comedia de Édouard Bourdet después de su estreno en 1926, en el Teatro Fémina de París, cuando ya debía de haber sobrepasado las trescientas o las cuatrocientas representaciones.
[...]
El otro tanto se lo apuntó la lumbrera que sugirió añadir la coletilla de que la obra de Bourdet no era apta para señoritas. Lo comprendí la noche del estreno en el Teatro Centro. No recordaba haber visto repleto el local de aquella manera; o sea, ocupado por decenas de señoras y de matrimonios acompañados por sus respectivas hijas. La curiosidad morbosa también llenó los teatros de Salamanca, Zaragoza, Córdoba, Murcia, Valencia, Lugo y de decenas de ciudades más. Por lo general, el revuelo se producía después de la primera representación, aunque no siempre: me parece que fue Joaquín Milans del Bosch, que entonces era gobernador civil de Barcelona, quien prohibió la función que iba a organizar un grupo de modistillas en el Teatro Goya, porque consideraba que La prisionera no era adecuada para ninguna clase de público femenino.
El debate en la prensa no fue menos entretenido. Algunos críticos de provincias arremetieron contra la obra por atreverse a presentar en bandeja un peligroso ejemplo para las mentes más impresionables, siempre dispuestas a participar de las modernas costumbres. Otros arguyeron la necesidad de representar en el teatro un vicio tan repugnante, pues solo así podría ser combatido. Y una minoría consideró que la cosa no daba para tanto porque en escena ni siquiera aparecía reunida la pareja de señoras en cuestión. Hubo debates acerca de la responsabilidad de las familias con sus hijas, los avances de la psiquiatría para doblegarlas en caso de desvío y, por supuesto, se habló de la inmoralidad en el arte.
Decía Francis Picabia que la moral y el buen gusto forman un viejo matrimonio que tiene por hijos a la estupidez y al aburrimiento. ¿Cuál fue, pues, el sentir general de la crítica y los espectadores? Que La prisionera era un auténtico escándalo teatral... literariamente estimable”.

És un text molt interessant on l’autor fa referència, entre d’altres coses, a les actrius del teatre espanyol que van representar aquesta obra: Hortensia Gelabert, Maria Fernanda Ladrón de Guevara, Elena Jordi i Maria Luisa Moneró.

Una altra curiositat és l’anècdota que Nerva explica de Joaquim Lleó Milans del Bosch i Carrió, governador civil de Barcelona entre els anys 1924 i 1929, que segons una informació, imprecisa, del mateix Nerva, va prohibir representar l’obra a “un grupo de modistillas en el Teatro Goya”. Aquestes suposades “modistillas”, que podríem interpretar que són les actrius de la companyia de la Jordi, eren en realitat treballadores de la moda a les quals la companyia de la Jordi va dedicar una funció especial el dia 13 de desembre de 1929 amb motiu de la festa de Santa Llúcia, patrona de les modistes.

El 29, de Francisco Madrid i Braulio Solsona (1929).

Amb música del mestre Demon, va ser estrenada el 20 de desembre de 1929 amb gran èxit de públic. La revista Papitu del 8 de gener de 1930 afirmava: “El 29 i La prisionera van pel camí de no abandonar mai el Goya. La popular revista d’en Madrid i en Solsona que són dos xicots que han tingut ocasió amb aquesta obra de demostrar que van pel món sense caminadors i que amb un modest tramvia de 10cts... els n’hi sobrava...”. Pel que sembla va ser aquesta revista un dels reclams més importants per portar un públic, més aviat escàs, al Teatre Goya.

A més, d’altres obres, vodevils i comèdies habituals del seu repertori, també foren representades com a novetats en aquesta temporada del Goya: El magnífic cornut, de Fernand Crommelynck; La magistrada Bolbec i el seu marit, de Georges Berr i Louis Verneuil; L’automòbil del rei, de Jacques Natanson i Lorand Orbok; L’amant de madame Vidal, de Louis Verneuil i Georges Berr; L’escola de cocottes, de Marcel Gerbidon i Paul Armont; Angelina vol ser seriós, de Lluis Capdevila i Elena i els seus amants, de Paco Madrid.

Últims anys

Acabada la temporada al Teatre Goya, la companyia de la Jordi va engegar un gira per les principals poblacions de Catalunya que el 1931 encara durava. La premsa d’aquelles ciutats recollia una gran quantitat d’anècdotes sobre les reaccions del públic, a vegades hostil, a les representacions de La prisionera.

Després d’aquesta gira, la Jordi desapareix del món teatral. I gairebé social. Les raons que porten a la seva retirada, com tantes altres coses d’aquesta vida fascinant, ens són desconegudes, precisament per l’absència de documentació escrita, o de transmissió oral.

Sabem que va morir l’any 1945, i que va ser enterrada al Cementiri de les Corts de la ciutat de Barcelona. Desconeixem el per què de l’abandonament posterior en el que van caure les seves restes. En l’actualitat una làpida col·locada recentment en el nínxol ens recorda, melancòlicament, on havien estat les seves despulles.

Aquest petit fragment de l’article de Sempronio, aparegut a la revista Destino amb motiu de la seva mort, ens fa pensar en la tristesa de l’oblit, augmentat, com diu ell, quan algunes persones moren dues vegades:

“¡Qué solos mueren los muertos! Los que se van dos veces de este mundo. Los que antes de recibir el zarpazo de la Parca, han encajado ya el manotazo con que el olvido los retira de circulación. ¿Quién se acordaba ya de Elena Jordi? Nadie. Ningún diario ha creído del caso dedicar dos líneas a la noticia de su defunción. Sin embargo, esta mujer dió, años atrás, mucho que hablar. Su fama, en Barcelona, se equiparó a la que pueda lograr hoy la más mimada de las artistas.”

Llarga vida a l’Elena Jordi, actriu, empresària, directora teatral i de cinema, en el nostre record formarà part per sempre de la història del Paral·lel i del cinema mut barceloní: "Si la gloria de los actores periclita con su existencia física, ¡cuánto más efímera no será la notoriedad de quienes, entre ellos, pusieron el hechizo al servicio de género tan endeble como el vodevil! Y no digamos cuando discutiéronles ya en plena entronización, cual fue el caso de la Jordi". 

Avui, la plaça Montserrat Casals (punt 7 de l’itinerari), situada al barri del Poblenou de Barcelona recorda, una mica lluny del Paral·lel que va acollir i fer créixer la llegenda, qui va ser aquesta dona nascuda a Cercs i pionera del cinema a tot l’Estat a la qual, com tantes d’altres, la història encara no ha situat on li pertoca.

Imatges
1. Cartell de La prisionera. Autor: desconegut. Font: Filmoteca de Catalunya
2. Fotografia d'Elena Jordi amb les seves filles. Autor: desconegut. Font: Filmoteca de Catalunya