THAIS O LA PEL·LÍCULA SENSE NOM

Les estanqueres del carrer de la Boqueria

...I UNA MICA MÉS D'HISTÒRIA

Una pel·lícula sense nom

Després de l’etapa a Studio Films, tot indica que Elena Jordi canvia d’aires per aterrar a la Hispano Films. Aquesta productora, i els seus corresponents laboratoris, foren fundats l’any 1902 per Lluís Macaya i Albert Marro, i coneguts com Casa Macaya o Macaya-Marro (1902-1906). En morir Lluís Macaya, l’empresa va canviar el nom per dir-se Macarro-Soler i Cia. (1906-1908). Fou en aquest període quan hi va entrar a treballar com a operador, Ricard de Baños. L’any 1908, amb la incorporació d’un nou soci, la productora pass a dir-se Marro i Tarré S. en C. No és fins a finals de l’any 1909 que apareixen les primeres produccions cinematogràfiques amb la marca definitiva d’Hispano Films (1909-1918). 

Entre les grans produccions d’aquesta companyia, la més sòlida i amb més visió comercial de Barcelona entre 1911 i 1914, destaquen La fuerza del destino, Sacrificio, Diego Corrientes, Los misterios de Barcelona, i la segona part El testamento de Diego Rocafort. En aquesta darrera hi participà Tina Jordi, germana d’Elena Jordi.

Segons informacions recollides en articles de l’època, Elena Jordi participà en una pel·lícula de la Hispano Films que l’any 1917 ja estava enllestida i a punt de passar la funció de prova.

Si comencem per ordenar cronològicament les mencions al film que tenim, la primera notícia de la suposada nova pel·lícula la trobem, indirectament, a La Publicidad, dins la “Sección cinematográfica”. Encara que la notícia formi part d’un article que porta un nom tan poc fiable com: “Chismorreo. Se dice por ahí”, ens proporciona molta informació: “Que Tina Jordi, en vista del éxito obtenido en “Humanidad” piensa dedicarse de lleno a la cinematografía. Que su hermana Elena, por no ser menos se lanza al arte de “pose”, y filma decididamente por su cuenta y abandona por una temporada sus hermosas camisas [...] Que entre los artistas (ellos y ellas) del Teatro Español; hay mar de fondo. Según se asegura, la Jordi prescindirá de la mayoría de sus compañeros y compañeras para dar preferencia a los de “fuera de la casa”. Que el más indignado de todos es un popular actor que tiene su camerino en el primer piso. Que a Ceret le hace mucha gracia lo que está pasando. Que Alejandro Soler está de acuerdo con la Jordi en lo de elegir personal forastero...”

thaisLa revista Arte y Cinematografía, en la secció “La Producción Nacional”, parla de la mateixa pel·lícula: “En la Hispano Films está terminándose una gran película cuya protagonista está representada por Elena Jordi y no por la Tina, como se dijo en el pasado número en una crónica. Conste que es Elena y no Tina, y que el argumento es de un celebrado literato muy conocido de los cinematográficos.”

En aquest segona referència s’amplien les anteriors informacions amb dos nous fets: que la pel·lícula està acabant-se als estudis de la Hispano Films, i que el guió correspon a un literat “conegut” en els mitjans cinematogràfics. Si a això hi afegim que la Jordi actua de manera autònoma (“filma decididamente por su cuenta”), seguint l’estratègia d’escollir actors aliens a la seva companyia, amb el vist i plau de Jandru Soler, tot sembla lligar amb la tercera referència que tenim d’aquesta producció: l’entrevista que el periodista Francisco Madrid fa a Elena Jordi a la revista El Mundo Cinematográfico, el juny de 1917. En aquesta peça, la Jordi parla del projecte cinematogràfic que estem esmentant:

"Francisco Madrid (FM): ¿Qué arte prefiere: el teatro o el cinematógrafo?
Elena Jordi (EJ): Ambos: en el primero encuentro el deleite del aplauso inmediato; en el segundo, el que todo el mundo conozca el trabajo de una.
FM: ¿Qué arte cultivará?
EJ: El dramático. Si gustase, quizás impresionase algún vodevil.
FM: ¿Qué artistas trabajan con usted?
EJ: Verdem, de la compañia de Rosario Pino; Gimbernat del Poliorama, y los de mi compañía: Martínez, Mir, Galcerán, etcétera.
FM: ¿Y el autor de la película quién és?
EJ: Amichatis.
[...]
FM: ¿Nos ha dicho que el director artístico es Alejandro Soler?
EJ: Si, efectivamente, Sandro es.
FM: ¿Se dedicará usted extensamente al arte de la pantalla?
EJ: Todo depende de la actitud que muestre el público después del estreno de mi primera película.
FM: ¿Y cómo se titula?
EJ: No sé. Todavía no sabemos el título...
[...]
...Comenzamos de nuevo nuestro interrogatorio:
FM: Díganos algo de su film.
EJ: Mi película creo que gustará al público. La hemos hecho sin pretensiones de gran manufactura, pero no por eso se ha escatimado detalle. Todo cuanto se ha necesitado todo se ha puesto. “El Siglo” nos ha ofrecido los mejores muebles de su casa. En cuanto a la fotografía, puedo asegurar a usted que será un primor. El operador Robert ha querido lucirse y se ha lucido. El vestuario es muy elegante. En fin, como he comenzado diciéndole, creo que mi película tendrá la aprobación del respetable...”.

Si intentem ordenar l’anterior, tenim:

  • Una pel·lícula que s’està filmant el 1917 als estudis de la Hispano Films, produïda per Elena Jordi.
  • Que la pel·lícula, en el moment de l’entrevista, encara no té nom.
  • Que el guionista de la mateixa és Amichatis (Josep Amich i Bert, 1888-1965), dramaturg, periodista i realitzador de cinema.
  • Que el director artístic és el Jandru o Sandro (Alejandro Soler Maryé, 1882-1918).
  • Que l’encarregat de la fotografia és Jorge Robert, operador de moda en aquells moments.
  • Que els actors de “fora” són: Verdem (Rafael Bardem i Solé, 1889-1972), Gimbernat (Antoni de Gimbernat i Ballvé,1875-1951). I que els actors de la companyia de la Jordi són: Martínez, Lluís Mir i Avel·lí Galceran, entre altres.
  • Que el mobiliari va ser cedit pels magatzems El Siglo de Barcelona.

Podem deduir amb tot això que “la pel·lícula sense nom” és en realitat Thais i que Elena Jordi el 1917 ja estava dirigint el seu primer i aparentment únic film que la convertiria en la primera directora dona de l’Estat espanyol?

El misteri de Thais

Thais, la darrera de les sis pel·lícules protagonitzada per Elena Jordi és encara avui tot un misteri. Les informacions que trobem sobre la cinta en els historiadors i en les revistes de cinema són minses, per no dir inexistents, possiblement pel fet de ser una producció independent que va passar com una flor efímera, o potser degut a alguna altra raó que va impedir estrenar-la en els darrers moments.

thais03El guió de la pel·lícula sembla que estava inspirat en el de l’òpera Thaïs de Jules Massenet (1842-1912), que al mateix temps era l’adaptació de la novel·la homònima d’Anatole France (1844-1921). El llibret de l’òpera el va escriure Louis Gallet (1835-1898). Si es tractés de “la pel·lícula sense nom”, podríem afirmar que l’adaptació cinematogràfica va ser a càrrec d’Amichatis.

L’argument del film està ambientat a Egipte, en època de dominació romana (segle IV). La història gira entorn d'un monjo cenobita, Athanaël, que intenta convertir Thaïs, una cortesana d'Alexandria devota del culte a Venus, al cristianisme. Ella prova de seduir-lo, però ell es manté ferm fins que aconsegueix la seva conversió. Després de deixar-la en un monestir, s'adona que l'estima, i la desitja amb bogeria. Paradoxes de la vida, Athanaël descobreix que Thaïs és feliç en la seva nova vida i que, en canvi, ell no pot alliberar-se de l’obsessió que sent per ella, fins a l’extrem de renunciar gairebé a les seves creences. Un dia Athanaël somia la mort de Thaïs. En despertar, corre al monestir, on la troba a punt de morir. Thaïs li agraeix sincerament la seva conversió i Athanaël li confessa el seu amor, però ella no l'escolta i mor en un profund èxtasi religiós.

La primera notícia que trobem de la pel·lícula Thais és un article de la revista Arte y Cinematografía que diu:

“La bella actriz Elena Jordi, buscando nuevos laureles que añadir a los conseguidos en la escena hablada, ha ingresado en el campo cinematográfico donde sus exquisitas dotes artísticas han encontrado fácil adaptación, maravillándonos la justa interpretación que ha dado a sus personajes en la obra cinematográfica Thais. [...] La complicada psicología de la protagonista ha sido analizada en sus menores detalles por la genial actriz que ha dado en todo momento la sensación de los estados del alma porque pasa la infeliz bailarina Thais, en su lucha por regenerarse y huir del abismo en que su pasado amenaza sepultarla. [...] De ahí que la cinta avalorada por su notable trabajo, además de una puesta en escena lujosa, sea una prueba potente de lo que en España puede hacerse en materia cinematográfica contando con artistas como Elena Jordi, que si nos gustaba en la escena, en el lienzo nos cautiva con su elegancia y belleza”.

La mateixa revista Arte y Cinematografía en una nota publicitària, acompanyada d’una fotografia d’Elena Jordi, s’hi referia més endavant d’aquesta manera: “La bella actriz vaudevillesca que en breve tendremos el gusto de admirar en la película Thais, editada, puesta en escena e interpretada por ella misma”.

La revista El Cine també informava de Thais en un article exactament igual al publicat a Arte y Cinematografía. L’entusiasme del periodista autor d’aquestes notes per la Jordi és evident: reconeix els seus mèrits teatrals, parla positivament de les seves capacitats d’actriu cinematogràfica, esmenta una posada en escena d’alt nivell, i la situa com un exemple dels resultats que es poden aconseguir amb persones com ella, i fent les coses ben fetes.

Els de El Mundo Cinematográfico, curiosament, en una edició apareguda el mateix dia que l’article de la revista El Cine, també parlaven de la gestació de Thais: “La genial actriz Elena Jordi que tantos lauros lleva cosechados en la escena hablada, ha querido probar sus aptitudes como artista cinematográfica y en verdad que se nos ha presentado como una verdadera promesa del arte del silencio”.

Una cinquena referència la trobem al diari El Diluvio. El text és gairebé idèntic al de la revista El Cine, cosa que fa pensar que es pugui tractar d’un anunci pagat per la Jordi, o que l’hagi redactat el mateix periodista.

Per aquestes informacions, i algun altre article de l’època, podríem concloure:

  • Que Thais va ser editada, posada en escena, produïda i interpretada per l’Elena Jordi
  • Que els periodistes reconeixien els seus èxits teatrals, l’elegància i bellesa de l’actriu, i la fàcil adaptació de la Jordi al món cinematogràfic. La consideraven una veritable promesa i parlaven de la qualitat de les coses que podia fer la indústria nacional amb persones del nivell de la Jordi.
  • Que els periodistes destacaven el notable treball fet a la pel·lícula i una luxosa posada en escena.
  • Que, tot i que no s’ha pogut constatar la data i lloc d’exhibició de la seva estrena comercial, s’havia de produir de manera imminent la “funció de prova”. Si intentem llegir els articles entre línies, també podríem afirmar que els periodistes havien vist tota, o almenys alguna part, de la pel·lícula.

Miquel Porter i Moix, a la Història de la Cultura Catalana, parlant de les primeres avantguardes (1918 – 1930), es refereix a Thais de la següent manera: “L’altre exemple és el de l’Helena Jordi (Montserrat Casals, 1882 -1945), una de les reines del Paral·lel i especialista en vodevil, i que a més d’actuar tenia una certa experiència cinematogràfica perquè havia intervingut en alguns serials, i que a més d’actuar, s’autoproduí, i dirigí Thais (1918), adaptació molt lliure del llibret de l’òpera del mateix títol, que li serví per a exhibir la seva gràcia innata però també un vestuari impressionant. La Jordi volia emular a la Xirgu, que admirava pel treball a Salomé, i no dubtà a utilitzar mitjans que considerava moderns”.

En el llibre sobre Adrià Gual i el Cinema primitiu de Catalunya (1897- 1916), el mateix Porter i Moix, s’hi refereix d’aquesta manera: “Ultra les obres esmentades, caldrà també deixar constància d’algunes altres, entre elles una Thais, d’autor desconegut, impressionada al 1918 per a presentar l’actriu teatral Elena Jordi, la qual en poc temps es feu un bon cartell com a actriu cinematogràfica”.

Per tot això, si bé fins fa molt poc Thais era una cinta perduda de la qual se sabia poca cosa més que el nom, l’argument i la protagonista, tot sembla indicar, per la informació trobada sobre aquesta “pel·lícula sense nom” filmada l’any 1917, que molt possiblement en tinguem molta més informació de la que ens pensàvem. Informació que confirmaria que Elena Jordi va ser la primera dona de l’Estat espanyol en atrevir-se a protagonitzar, dirigir i produir una pel·lícula de cinema, i que tombaria el tòpic masclista pel qual durant molt temps es va potenciar la imatge d’una noieta de poble, atractiva i sense massa preparació intel·lectual, que havia utilitzat la seva bellesa física i la seva gràcia per fer diners.

Imatges
1. Postal colorejada a partir de retrat original de Walken. Font: CUNILL CASALS, Josep. Elena Jordi: una reina berguedana a la cort del Paral·lel (Àmbit de Recerques del Berguedà, 2021).
2. Retrat d'Elena Jordi. Autor: Walken (1914). Font: Filmoteca de Catalunya
3. Retrat d'Elena Jordi. Autor: desconegut. Font: Filmoteca de Catalunya

 

bannerweb candidatesxiii