...I UNA MICA MÉS D'HISTÒRIA

El Teatro Español va ser inaugurat el 16 d’abril de 1892 com a Circo Español Modelo, popularment conegut com "el circ dels cacauets” per la quantitat d’aquests fruits secs que quedaven a terra a la sortida dels espectacles. El circ, destinat inicialment a espectacles eqüestres, va ser construït amb materials que provenien d’un circ de la plaça Catalunya. L’any 1893, després d’unes petites reformes, va passar a anomenar-se Teatro Circo Español.

Un gran incendi, pel que sembla originat al Café Español, annex al teatre, el va destruir la nit del 21 de maig del 1907. La seva reobertura, completament modificat per l‘arquitecte Melchor Vinyals, i amb el nom de Gran Teatro Español, va ser el 27 de novembre de 1907. El nou teatre, amb cabuda per a 2.500 persones, estava estructurat en una platea i dos pisos. El primer pis estava destinat a les llotges i els llocs numerats, amb un ampli saló de descans. El segon pis acollia al públic en general, i tenia una gran terrassa amb vistes al Paral·lel i a la muntanya de Montjuic.

En 100 anys de vida teatral per l’Español, hi desfilaren tantes companyies i tipus d’actius i actors, que és impossible esmentar-los aquí, però no podem deixar d’esmentar noms com els Onofri i les seves pantomimes, Pierrot Adams, els melodrames d’Apolinar Fola Igurbide, la companyia de Garcia Parreño, els espectacles lírics de la companyia Güell, els carnavals d’Aurigema i Cañado, o les temporades de Teatre Català del Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans, just abans que les companyies de vodevil d’Elena Jordi i Josep Santpere s’hi instal·lessin.

L’etapa de formació (1908-1914)

Elena Jordi comença la seva carrera teatral el 1908 fent papers de “dameta jove” a la companyia de Margarida Xirgu i Enric Giménez. La temporada 1909-1910, la Xirgu, instal·lada al Teatre Principal, comença a portar els temuts vodevils d’origen francès. Quan l’escàndol provocat per la representació de la Salomé al Teatre Principal l’obliga a deixar el teatre de la Rambla per instal·lar-se al popular Paral·lel, Josep Santpere i Elena Jordi la segueixen sense pensar-s’ho.

D’aquesta època, concretament del mes d’octubre de l’any 1910, és l’article de Ramon Raventós (sota el pseudònim de Taine) al Papitu, que ressenya l’estrena de la Salomé d’Oscar Wilde en un teatret de Sant Andreu, amb la Jordi i l’escriptor Ramon Vinyes compartint els papers protagonistes, aplaudits per tota "la penya de l’estanc”: “L’interpretació sublim. Contin que feien respectivament de Salomé y Joanan, l’estanquera gran, o Elena Jordi, y el xardorós poeta Ramon Vinyes... Figurin-se que’l llorejat poeta pesa onze arrobes y quan petoneja la testa del difunt profeta, vaja, no’s pot demanar més, afegint encara que la Tina feia d’ Herodies y la Maria de dallonses y en Pons de capità suïcida. La modesta opinió del crític és que l’eròtic poeta Sr. Vinyes, hauria estat millor fent de Salomé... Ara, visquen les estanqueres! Visca Sant Andreu!”.

Durant la temporada 1913-1914, la Jordi destacava ja com a primera actriu de la companyia de Josep Santpere al Teatre Apolo. Vodevils com Cuyda’t de l’Amèlia, La dona nua, El suplici de Tàntal o El microbi de l’amor, eren els aparadors on Barcelona començava a descobrir els famosos calçotets del Santpere i els deshabillés parisencs de l’Elena Jordi. Però la Jordi i el Santpere eren dos galls massa singulars per compartir el mateix escenari, i per suposades rivalitats i futurs projectes personals, es va trencar, per sempre, una relació que molts van lamentar profundament. Anys més tard, algun empresari encara somiava en poder reunir novament als “reis” del Paral·lel.

La maduresa artística (1914-1917)

Diversos factors ens permeten explicar l’explosió d’Elena Jordi la segona meitat dels anys 10 a Barcelona: la seva gràcia, l’elegància en el vestir, l’arribada a començaments del segle XX del teatre de vodevil, un gust refinat per la moda i costums parisencs de la belle époque, un destacat olfacte pels negocis i la bonança econòmica que regnava a Barcelona en un moment on Europa estava immersa en una guerra fratricida, s’uneixen a la seva capacitat d’envoltar-se de persones molt cultes i avançades al seu temps, entre les quals destaquen Salvador Vilaregut i Alejandro (Jandru) Soler Maryé.

No podem oblidar que la comèdia lleugera anomenada vodevil és un gènere majoritàriament d’origen francès, que arriba a Barcelona de la mà de les grans actrius del teatre francès i italià en les seves gires d’estiu. Els defensors del teatre seriós consideraven el vodevil un gènere literari menor i mancat de valors morals, que posava en perill la continuïtat del teatre de qualitat. Per això es van estigmatitzar les actrius, actors, escriptors i traductors que el conreaven.

En aquest sentit, la Jordi, per la seva dedicació gairebé exclusiva a aquest tipus de teatre, no ho va tenir gens fàcil. És molt remarcable que en determinats moments de la seva carrera teatral, els mateixos crítics que normalment l’atacaven, reconeguessin l’elegància de l’actriu i la cuidada presentació dels seus espectacles.

També és destacable, cosa infreqüent en la majoria dels espectacles que es representaven en el Paral·lel, l’aposta que la Jordi va fer pel vodevil representat en català. El Paral·lel era l’avinguda popular per excel·lència, i alguns dels que van intentar la catalanització d’aquell públic amb temporades de teatre seriós, fracassaren estrepitosament. Algun intel·lectual del moment va arribar a reconèixer que potser la catalanització arribaria millor a aquell públic de la mà dels vodevils de la Jordi, si es feien amb la qualitat que ella tenia per costum.

La companyia de la Jordi s’anomenava Companyia Catalana de Vodevil Elena Jordi, i per ella hi van passar notables actrius com Dolors Pla, Pepita Valero, Soledad Masriera, Tina Jordi, Neus Codina, Teresa Alegret, Teresa Vinyals, Lola Duran, Antonia i Emilia Baró; i coneguts actors com Alexandre Nolla, Avel·lí Galceran, Josep Robert, Ferran Bozzo, Vicenç Daroqui, Alfonso Tormo, Domènec Ceret, Fernando Capdevila, Pepe Alfonso, Josep Font, Ramon Quadreny, August Barbosa, Lluís Zanón o Josep Bergés.

Els vodevils i les comèdies alegres es succeïen a l’escenari de l’Español a una velocitat que avui faria vertigen tant al programador com a l’espectador de qualsevol teatre. Les estrenes constants no deixaven ni temps pels assajos. El Paral·lel d’aquella època era el carrer major de les nits barcelonines, on “els aristòcrates de l’estampado” (com es coneixien els empresaris del tèxtil de Terrassa i Sabadell), els joves bohemis, i el poble senzill, omplien les butaques del Teatro Español. No era infreqüent veure, cap a la matinada, Santiago Rusiñol esperant a la Jordi al camerino de l’Español, per tancar després la nit, entre rialles, al restaurant Au Lyon d’Or, de la Plaça del Teatre.

L’amistat entre Santiago Rusiñol i Elena Jordi va donar com a fruit que l’actriu estrenés alguns dels exitosos vodevils d’aquest escriptor, que per raons que podem intuir els signava amb el pseudònim de Jordi de Peracamps. Aquest són alguns dels títols: El Senyor Josep enganya la dona, La dona del Senyor Josep enganya l’home, El triomf de la carn, La lepra o El pobre viudo.

La personalitat de la Jordi era una barreja fascinant de trets que ens podrien semblar contraris: era una dona forta i emprenedora, acostumada a lluitar en mil batalles, però a la vegada amb una intensa sensibilitat i sensualitat, continguda, que s’expressava en el seu rostre i en els seus moviments. Una persona amb gran capacitat de lideratge, amb les idees clares i avançades, però tremendament insegura quan s’acostava l’estrena d’un nou projecte teatral o cinematogràfic. Aquest caràcter tan singular augmentava el mite de la Jordi, fins a l’extrem que en ocasions el públic la identificava amb alguns dels seus personatges i els noms dels seus vodevils: La presidenta, La dona d’or, Una senyora de compromís, La dona nua, Clara Tampin...

Precisament quan va estrenar el vodevil de Hennequin i Weber titulat La presidenta, molts articles de l’època van identificar la personalitat de la Jordi amb el personatge d’aquesta obra i es van lamentar que l’actriu no hagués pensat en dedicar-se a la política, sobretot la municipal, on creien que hauria pogut fer un molt bon paper.

Tot i que “la presidenta” no es va dedicar finalment a la política municipal, la idoneïtat del qualificatiu és innegable: l’etapa de l’Español significa no només la consolidació de la Jordi com a actriu i empresària teatral, sinó també l’assoliment d’un empoderament que li permet d’una banda plantejar-se la construcció d’un teatre propi, i de l’altra, fer el salt al món del cinema de la mà de la seva inseparable Tina.

Si la dimensió dels seus projectes és la mostra d’un bon olfacte empresarial i del seu caràcter de dona emprenedora, l’entrada en el món del cinema evidencia de nou una capacitat innata d’ampliar horitzons seguint el tarannà dels temps. La Jordi no es va limitar a aprofitar les seves qualitats interpretatives intervenint com a actriu en pel·lícules de cinema mut, sinó que va decidir afrontar la producció i la direcció d’una pel·lícula, un pas que cap dona havia gosat fer abans.

Imatges
1. Fotografia del Gran Teatro Español. Autor: desconegut. Font: CUNILL CASALS, Josep. Elena Jordi: una reina berguedana a la cort del Paral·lel (Àmbit de Recerques del Berguedà, 2021)
2. Cartell d'una de les obres d'Elena Jordi al Gran Teatro Español. Font: CUNILL CASALS, Josep. Elena Jordi: una reina berguedana a la cort del Paral·lel (Àmbit de Recerques del Berguedà, 2021)
3. Retrat de Tina Jordi. Autor: desconegut. Font: Filmoteca de Catalunya
4. Fotografia de la companyia Santpere. Autor: desconegut (1914). Font: Filmoteca de Catalunya
5. Fotografia d'Elena Jordi. Autor: desconegut (1916). Font: Filmoteca de Catalunya