Cinema Quinqui

Detalls: Categoria: Patrimoni Cinematogràfic Català; Publicat el Dijous, 23 Novembre 2023 10:33

No tots els Quinquis estaven a la Mina

L'Acadèmia dedica la seva Acció de Recuperació del Patrimoni Cinematogràfic del 2023 al Cinema Quinqui, un gènere estretament vinculat a Barcelona, l'extraradi urbà, i per extensió l’àrea metropolitana, amb tentacles a altres ciutats del territori, especialment Girona.

La idea és recuperar unes pel·lícules que van ser molt populars, però poc valorades per la crítica i sobretot per la societat, especialment la dels barris on es localitzen les històries. Amb aquesta petita selecció volem mostrar que els quinquis no es limitaven a uns films o a un barri, sinó que es poden trobar en pel·lícules o escenaris aparentment molt allunyats del model que va marcar Perros callejeros.

A la selecció hi ha tres dels títols fonamentals del Cinema Quinqui dels setanta i els vuitanta: Perros callejeros, del 1977, que en certa manera inaugura el gènere; la segona part de Perros callejeros del 1979, que consolida el gènere; i Yo, El Vaquilla, del 1985, que es pot considerar l'última pel·lícula quinqui realment interessant; totes tres dirigides per José Antonio de la Loma. Però a més d'aquests films indispensables, hem volgut recuperar dos títols que ens sembla que els emmarquen: d’una banda la pel·lícula de Gonzalo Herralde, Últimas tardes con Teresa, del 1984, ambientada l’any 1957, perquè la figura emblemàtica de Manolo, el Pijoaparte, és un clar antecedent dels quinquis dels setanta; i de l’altra Fanny Pelopaja, que Vicente Aranda va rodar el 1984, protagonitzada per una quinqui desarrelada del seu entorn, una post quinqui. En aquesta relació no podia faltar el film de Daniel Monzón, Las leyes de la frontera, que el 2022 va fer una relectura contemporània d'aquest gènere, portant-lo a l'actualitat.

L'Acadèmia vol amb aquest cicle reivindicar que barris i ciutats associades al Cinema Quinqui, eren en realitat llocs amb enormes conflictes socials, en els quals es van gestar potents moviments col·lectius que des dels anys setanta lluitaven per transformar-los. És possible entendre el Cinema Quinqui com una manera de posar en pantalla realitats socials fins ara amagades i així denunciar-les d’alguna manera? Segueix essent necessari mostrar aquestes realitats marginals de la nostra societat en la qual els quinquis dels setanta han deixat lloc a les bandes llatines o els guetos musulmans? Aquestes pel·lícules ens demostren que sí. S’està fent? Qui ho hauria de fer? De la mateixa manera que el Cinema Quinqui ens ha permès fer un exercici de memòria d’un temps passat, hauria de ser un deure del nostre cinema present deixar memòria ara del moment, i fer-ho de la mà de les persones que formen part d’aquestes realitats, per a què el futur les pugui reflexionar. Nuria Vidal.