FANNY PELOPAJA, 1984, 100 min

Fitxa

• Direcció: Vicente Aranda
• Guió: Vicente Aranda, adaptació de la novel·la Pròtesis d'Andreu Martín..
• Fotografia: Juan Amorós
• Muntatge: Teresa Font
• Música: Manel Camps
• Producció: Carlos Durán
• Productores: Lolafilms, Morgana Films, Lima P.C.Carlton Films
• Intèrprets: Fanny Cottençon (Fanny Pelopaja), Bruno Cremer (Andrés Gallego), Paco Algora (Julián), Berta Cabré (Nena).
• Localitzacions: Barcelona (el Xino, Sant Antoni, el port, Poble Nou), Cerdanyola, Sant Just Desvern, Vilafranca del Penedès.

Sinopsi

La Fanny té clar que la violència és la seva única possibilitat de supervivència. La trobada amb El Gallego, un policia, sàdic, corrupte i sense escrúpols, amb el que estableix una malaltissa relació de dependència, la porta a una situació límit que acaba amb una brutal agressió contra ella. Ara, la Fanny només viu amb una idea, venjar-se d El Gallego, el policia que la va humiliar, va matar el seu amant i li va trencar les dents a cops de culata.

De la novel·la al cinema

El 1980, l’Andreu Martín va publicar Prótesis, una novel·la negra de títol, com a mínim, desconcertant. Era la seva quarta novel·la i el va consagrar com un dels noms de referència indiscutibles de la novel·la negra a Espanya en guanyar el premi Círculo del Crimen. Va ser el productor Carlos Durán el que va proposar al director Vicente Aranda portar la novel·la d'Andreu Martín al cinema. A Vicente Aranda li agradava molt el llibre, però no se sentia còmode amb la història de rerefons homosexual que bategava en la relació dels dos protagonistes. Andreu Martín, autor de còmics, escriptor de novel·les juvenils, guionista en títols com Barcelona Connection, de Miguel Iglesias o El Caballero del Dragón, de Fernando Colomo, va acceptar escriure el guió amb ell i va col·laborar en tots els canvis que Vicente Aranda va voler introduir. I en van ser molts.

La història a la novel·la

Estructurada de manera que cada capítol passa en un dia, Prótesis és la història d'una venjança i una obsessió malaltissa i malvada entre un delinqüent i un policia que porta a la bogeria i la mort dels dos personatges. És el seu odi el que desencadena tota l'espiral de violència que ambdós acumulen. El Migue és un jove delinqüent sorgit de l'entorn quinqui de la Mina. El Migue ha passat quatre anys a la presó. Ara és al carrer i cada matí es posa una pròtesi dental. Perquè el Migue no té dents des que li va trencar a cops de culata El Gallego, un policia violent i corrupte que va matar un dels seus companys després d'un atracament que va sortir malament. El Migue només té una obsessió, trobar El Gallego i matar-lo. Expulsat de la policia per la seva brutalitat, El Gallego malviu com a guàrdia de seguretat en un camió blindat que transporta diners. Aquest serà el camí per arribar-hi fins a ell. Amb l'ajuda dels seus antics companys, el Migue fa un robatori perfecte que li permetrà complir la seva venjança.

Els principals canvis

La novel·la comença amb la descripció d’un mati: “Miguel Vargas Reinoso, té el seu somriure de calavera ficat en un got de vidre, amb aigua i una pastilla de Corega-Tabs”. Un pròleg que ens presenta a una noia tancada en un manicomi, dona pas a un començament molt semblant a la pel·lícula, només que ara és la Fanny, la Pelopaja, la que es desperta en una sòrdida habitació i contempla les dents en un got de vidre. Aquest és el primer i més important dels molts canvis que Vicente Aranda va introduir a una trama que mantenia intacte el sentiment més profund de la novel·la: l'odi/atracció entre delinqüent i policia, aquí entre la Fanny i El Gallego, i la venjança fredament preparada i executada amb un final desesperat, diferent al de la novel·la, però igualment tràgic.

Aranda construeix la seva història des d'aquell mati, aparentment normal i rutinari, en què la Fanny rep una trucada. Han vist El Gallego als carrers de Barcelona. El seu desig de venjança es desperta, i a l'autobús que la porta a Barcelona des de la petita ciutat on s'ha refugiat, recorda la seva estranya i anormal relació amb ell. És aquí on la mirada d'Aranda es fa més palesa en centrar la història en una brutal dependència sexual entre tots dos personatges. "Els esclats agressius havien de resultar tan incòmodes a la literatura com a la realitat", deia Andreu Martin, i Aranda aconsegueix que efectivament els esclats de violència, tant sexual com emocional, siguin d'una enorme incomoditat. Si el personatge de la Fanny s'allunya força del seu original el Migue, el personatge de El Gallego es manté molt fidel al model literari. Andreu Martin ho reconeixia: “De tota la novel·la, una de les escenes que més fidelment va respectar Vicente Aranda quan va rodar la pel·lícula va ser aquella en què vam presentar El Gallego en la seva vida en família, com tracta la seva dona, com tracta els seus fills, la por que fa sense necessitat d'estridències.” Efectivament Bruno Cremer, un actor francès d’una forta personalitat,fa molta por en la seva encarnació d’una crueltat sense fissures front una Fanny Cottençon, “una miraculosa resurrecció de la Lana Turner de El cartero llama dos veces”, en paraules de José Luis Guarner, que produeix una gran fascinació.

Context i espai

El 1984, Espanya està vivint un profund procés de transformació, de canvi de pell. Tot està per fer, tot s'ha de construir. Estem al final d‟un període on els límits estan molt poc definits. El que es va anomenar Cinema Quinqui comença a donar símptomes d'esgotament, però encara es deixa sentir en aquesta pel·lícula. La Fanny és en realitat una quinqui desarrelada. No sabem mai d' on ve, però el seu entorn, com es veu en una de les seqüències de preparació del robatori, és el del món quinqui del qual s'ha allunyat després de passar per la presó. Podem imaginar la seva vida anterior, quan va conèixer El Gallego, entre el barri marginal d' on procedeix, els polígons suburbans on encara viuen La Nena i el Julián, i el Xino on ella i el seu amant, Manuel, El Gato, malviuen en un món de droga i petita delinqüència. La Fanny ha aconseguit sortir del barri, però la marginació la porta a dins. Quan coneixem la Fanny, després de passar per la presó, està vivint en una petita ciutat de l'interior on ha trobat una certa pau en l'anonimat i el silenci. La Fanny no es relaciona amb ningú i es mou amb una mobylette per anar a treballar en una benzinera. Mai es diu on és, però sabem que la ciutat és Vilafranca del Penedès i que la benzinera és a Sant Just Desvern.

La trucada de telèfon del Julián, reactiva la seva venjança. Abandona la ciutat en un autobús que no només la porta de la ciutat-refugi a la ciutat-violència, la porta també al seu passat de dolor, de pèrdua i de brutalitat. A Barcelona, la Fanny se submergeix al submón urbà del Xino, de El Molino, dels carrers del que ara es coneix com El Raval. El seu hàbitat són les Rambles, el port, la Plaça de la Gardunya, Sant Antoni. Per consumar el robatori al camió blindat on treballa El Gallego, la Fanny i el Julián busquen els carrers del Poble Nou industrial d’abans del 22@. Els boscos de Collserola, a Cerdanyola, son l'entorn perfecte per consumar l'atracament. Però si hi ha un espai que defineix la Fanny és la casa als afores on va viure el seu últim moment de felicitat i on va començar la tortura del Gallego. Allí es retroba amb el Manuel, allí El Gallego mata a Manuel, allí la Fanny rep la primera pallissa. Aquesta casa és l'origen de la venjança que acabarà en tragèdia en un sòrdid hotel d’un carreró del Raval.

Una crítica

Fanny Pelopaja està considerada una de les millors pel·lícules de Vicente Aranda, una pel·lícula rara a la seva filmografia, tant pels seus protagonistes, com per ser una història d'amor tràgic emmarcada al cinema negre més clàssic. En aquest sentit val la pena rescatar la crítica de José Luis Guarner a La Vanguardia del 4 de juliol de 1984: “… una pel·lícula ombrívola i ferotge narrada amb inflexible suavitat, que camina amb la fràgil elegància de la seva protagonista… Potser sense saber-ho, Aranda se situa aquí molt a prop de Hitchcock, si més no en el sentit que reivindica Truffaut: filma les escenes d'amor com si fossin crims, filma els crims com si fossin escenes d'amor.”