MANEL ESTEBAN

Barcelona, 1941 – Barcelona, 2015. Era realitzador i director de fotografia. Després de graduar-se en enginyeria industrial, l’any 1965 cursa estudis de direcció a l’Escola de Cinema de Lodz (Polònia), i posteriorment torna a Catalunya per a dedicar-se a la fotografia per mitjans com Siglo XX, Destino, Serra d’Or o Imagen y sonido. Va participar en la creació del Col·lectiu de Cinema, vinculat al PSUC, i un dels grans representants de l’Escola de Barcelona, encarregant-se de la direcció de fotografia per a curtmetratges iniciàtics de directors de renom com Antonio Gasset –Los hábitos del incendiario (1970)–, Francesc Bellmunt –La mano de Belgrado (1971)– o Pere Portabella, treballant en pel·lícules emblemàtiques com Umbracle (1970), Vampir-Cuadecuc (1970) o El sopar (1974). Va ser precisament Portabella qui va produir el seu primer curtmetratge, ...I després ningú no riurà (1968), predecessor dels films dirigits per Esteban i estrenats comercialment Los mares del sur (1990), basat en la novel·la de Manuel Vázquez Montalbán, Olímpicament mort (telefilm, 1993) i Historias de la puta mili (1994), adaptació del còmic d’Ivà. Aquest últim, juntament amb Makinavaja, el último choriso –adaptat, també, d’Ivà i dirigit per Carlos Suárez– van ser produïts per Tamaya, companyia que el mateix Esteban va crear. Anteriorment, s’havia desvinculat de Cyrik, productora fundada per ell juntament amb Carles Nogueras i Jordi Esplugas. Paral·lelament, va realitzar multitud de peces publicitàries i programes televisius, i l’any 1996 va assumir la presidència del Col·legi de Directors de Catalunya fins el 2006.