Cineclub Olot

Uns inicis shakespearians

L’Associació Cultural Granollers —inicialment batejada com a Asociación Cultural de Antiguos Alumnos de Segunda Enseñanza de Granollers— es crea l’any 1947 i organitza, en els seus primers anys, conferències, recitals i concerts, obres de teatre, exposicions i, a partir del 1950, sessions de cinema. Inaugura la secció cinematogràfica, coordinada principalment per Ramon Munné, la projecció de Hamlet (Laurence Olivier, 1948), que té lloc al Cinema Coliseum. Aquesta sala, juntament amb els cinemes Mundial i Principal i més tard Astòria seran les principals seus on l’associació fa cinema durant els primers anys d’activitat. Gràcies a la bona relació dels responsables de l’entitat amb els propietaris de les sales, se’ls permet exhibir un cinema alternatiu que d’altra manera no arribaria a la capital vallesana. Així, al llarg de la primera dècada de l’entitat arriben a Granollers obres com Lladre de bicicletes (Vittorio de Sica, 1948), El silenci és or (René Clair, 1947) o Otel·lo (Orson Welles, 1951). L’any 1959 comencen a disposar també de la Casa de Cultura Sant Francesc, un equipament on hi projecten films en 16 mm i que dona més autonomia a l’entitat en termes de programació i estructura, ja que no està supeditat a cap criteri comercial.

Mostra.jpg

Des del principi, les sessions de cinema van acompanyades d’un programa de mà, i és a partir de l’any 1959 quan, addicionalment, hi ha presentació i col·loqui posterior. A partir de l’any 1961, a més de programar pel·lícules com Cléo de 5 a 7 (Agnès Varda, 1962), L’eclipsi (Michelangelo Antonioni, 1962), ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú (Stanley Kubrick, 1964), o Un verano con Mónica (Ingmar Bergman, 1953), es recuperen els films rodats els anys 20 pel pioner granollerí Ramon Dagà i el 1965 s’estableixen uns premis de cinema amateur amb el seu nom. Fruit de la voluntat pedagògica amb la qual l’associació i el seu cineclub s’han concebut, també s’organitzen cursets de llenguatge cinematogràfic que imparteixen els mateixos membres de l’associació juntament amb crítics i estudiosos de cinema granollerins.

Durant la dècada dels seixanta l’Associació Cultural Granollers i el seu cineclub tenen molta activitat i col·laboren amb institucions de la ciutat —des del Casino del Granollers a la parròquia de Sant Esteve— projectant pel·lícules o dinamitzant activitats relacionades amb el cinema, destacant les que es fan al Cinema Astòria. En total, al llarg dels seixanta es comptabilitzen un total de 66 sessions. Durant bona part d’aquesta etapa presideix l’entitat Esteve Sala, una figura essencial en l’impuls cinematogràfic de l’associació.

Figura Stalker

Cap a una seu permanent

Amb l’arribada dels anys setanta, el cineclub perd espai a les sales comercials de Granollers. Des d’aquell moment, l’activitat cinematogràfica de l’associació es consolida a la Casa de Cultura Sant Francesc: el cineclub adquireix un projector de cinema de 35 mm, s’adeqüen les instal·lacions i l’entitat s’inscriu a la Federación Española de Cine Clubs, el catàleg de la qual proporciona títols estimulants de difícil accés. Per allà passen pel·lícules de Godard, Antonioni, Welles o Fernan Gómez, i cicles de cinema còmic i de terror, de nou cinema alemany, txec, retro espanyol... que s’acompanyen de dossiers informatius. El cinema d’autor català també hi té un lloc, amb la projecció d’obres d’Antoni Padrós, Pere Portabella, Eugeni Anglada, Baca i Garriga o Albert Vidal.

També en aquesta dècada s’organitza un nou curs, ara d’història del cinema, que imparteix Miquel Porter, segueixen organitzant-se els Premis Ramon Dagà, es posa en marxa el Festival del Rotllo, s’inicia una col·laboració amb el Cineclub Infantil de la ciutat i un llarg etcètera d’activitats que, malgrat no reunir tant de públic com en l’auge dels anys seixanta, fan del cineclub el principal proveïdor de cinema independent i d’activitats formatives a través del setè art a la ciutat.

L’Associació Cultural Granollers, juntament amb altres entitats culturals i socials, veuen com entre les dècades dels setanta i vuitanta la ciutat s’expandeix a tota velocitat, i també ho fan les necessitats de la seva població, les possibilitats de tirar endavant noves iniciatives, i nous espais on fer-ho. El 1981 obre el Cercle Cultural de la Caixa de Pensions, un espai que es convertirà en seu principal del cineclub durant les següents dècades.

Allà es fan sessions dobles —un curtmetratge i un llargmetratge— amb títols de l’envergadura de Johnny Guitar (Nicholas Ray, 1954), Dersu Uzala (Akira Kurosawa, 1975), Follia de dona (Margarette Von Trotta, 1982), o La balada de Narayama (Shoei Imamura, 1983), entre moltes altres. També s’hi fa cinema per a les escoles de la ciutat.

Figura_Septimo_sello.jpg

De la crisi a la professionalització

Tot i que al llarg dels anys vuitanta i noranta el cineclub manté i renova la seva activitat, hi ha diversos factors que al llarg d’aquells anys comprometen l’afluència de públic: l’any 1984 obre el Mundial, el primer cinema multisales de la ciutat, i posteriorment els Oscar. Per altra banda, els formats domèstics s’acaben de generalitzar i, a finals dels noranta, comença a irrompre amb força internet. Per combatre tot això, l’associació professionalitza alguns càrrecs i es posiciona mantenint una programació de grans títols i cineastes en versió original subtitulada. Destaca especialment, de la dècada dels noranta, la celebració el 1995 de la mostra Cineastes de Granollers, que esdevé una convocatòria anual on el talent local té l’oportunitat de mostrar els seus films a la gran pantalla. Tres anys abans, el 1992, l’associació rep el Premi Nacional de Cinematografia per part de la Generalitat de Catalunya, que avala una trajectòria sòlida i sostinguda en els anys.

Amb l’arribada del nou mil·lenni el mapa cinematogràfic de Granollers canvia: l’any 2001 tanquen els cinemes Majèstic i Mundial i el 2006 ho fan els Oscar. Mentrestant, als afores de la ciutat neix el complex multisales Nord i l’ajuntament passa a gestionar el Centre Cultural. Com a resultat, el cineclub esdevé l’únic sostén de l’exhibició cinematogràfica al nucli urbà, i com a tal passa a programar films setmanalment, centrant-se en un cinema de perfil cineclubista, sovint amb presències destacades —Albert Serra, Marc Recha, Isaki Lacuesta...— i fent també sessions infantils i en col·laboració amb entitats com l’Alliance Française, el Casal del Mestre, Amnistia Internacional... Fins que, l’any 2018, l’Associació Cultural Granollers, amb la contribució de l’ajuntament, decideix fer-se càrrec del Centre Cultural, convertint-lo en el Cinema Edison. Aquesta es converteix, fins a dia d’avui, en la seu del Cineclub AC Granollers, que els darrers anys ha guanyat el Premi Nunes de la Federació Catalana de Cineclubs en tres d’ocasions (2010, 2012 i 2015) per la seva activitat i per iniciatives com ‘Vist per’, un programa que incentiva la creació cinematogràfica local.

Text redactat amb la col·laboració de Martí Pujadas i Jordina Medalla.

Bibliografia:

CAUSSA, Ricard (2011). «60 anys de cinema de l’Associació Cultural de Granollers». BOTEY, Lambert; MEDALLA, Jordina (1997). «El cinema a Granollers: noves aportacions». Dins: Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers. Granollers: Centre d’Estudis de Granollers.

bannerweb candidatesxiii