Notícies

Isabel Coixet, David Trueba, Elena Martín i Agustí Villaronga son els nominats i nominades a Millor direcció als XVI Premis Gaudí

Els Premis Gaudí d’enguany tornen a valorar la diversitat de veus potents del nostre cinema, i, en la categoria de Millor direcció, reuneix quatre reconeguts noms propis que demostren aquesta riquesa de mirades. Amb Creatura, de l'acadèmica Elena Martín fa una valenta aproximació al despertar sexual, al desig femení i a la relació de les dones amb el seu cos. A Un amor, Isabel Coixet adapta la novel·la homònima de Sara Mesa per reflexionar també sobre la intimitat, el sexe i les petites agressions masclistes quotidianes. A Saben aquell, David Trueba fa servir el retrat del genial Eugenio per parlar de la cara oculta de la fama i per explicar una història d’amor més gran que la vida mateixa. I amb Loli Tormenta, el seu film pòstum, l’enyorat Agustí Villaronga ofereix una lluminosa comèdia sobre els conflictes de la tercera edat. D’entrada, recollim algunes paraules sobre el llegat del gran absent en aquesta conversa: “Era una persona afectuosa i delicada. Sempre amable. Feia goig trobar-se’l. En un món d’ambicions de vegades ridícules, l’Agustí era calmat i generós. El seu cinema ho tenia, això, i hi sumava un tret de tensió interna, gairebé perversa, que el feia molt interessant”, apunta David Trueba. Elena Martín, per la seva banda, es posa el vestit d’intèrpret: “No vaig tenir el plaer de treballar amb ell, però sí de veure els seus films i crec que va ser un referent. Diferent en cada moment, amb una carrera diversa i també ambiciosa que va travessar barreres. Tinc bones amigues i amics que hi van treballar com a actors, i ho recorden amb tanta estima i va ser tan important per ells que, com a actriu, ho envejo i m’entristeix no haver pogut veure com treballava amb els meus propis ulls”

LA RIQUESA I LA PLURALITAT DEL NOSTRE CINEMA

És hora de valorar el seu paper en els Gaudí. Les seves propostes estan entre les grans favorites d’enguany: Creatura acumula quinze nominacions, Saben aquell en té tretze, i Un amor en té vuit. “Que Creatura sigui la pel·lícula més nominada m’emociona tantíssim!”, confessa Elena Martín. “Hi hem hagut de confiar, de batallar... Una proposta ambiciosa, de mida mitjana i amb un contingut arriscat que sempre vam voler abordar sense pudor. I, a més, en català. Per tant, que rebi un suport tan contundent ens motiva a seguir i ens recompensa el camí fet, ens dona una validesa i una escalfor que rebo amb molta alegria. I les cerimònies dels premis, guanyis o no, serveixen per donar visibilitat i per celebrar. I això farem!”. “Aquest any hi ha competidors molt forts i és al·lucinant estar nominada”, sosté Isabel Coixet. I David Trueba posa en valor sentir-se part del cinema català: “Em prenc la nominació al Gaudí com un regal i com un gest de generositat que em fa sentir estimat i acceptat per aquesta comunitat”.

Amb una xifra de candidatures rècord a la història dels Gaudí de 70 títols de producció catalana, els premis d’enguany revelen un moment especialment interessant i plural del cinema fet a casa nostra. Tots tres en tenen una opinió positiva: “Ara mateix, i en els darrers anys, el cinema català ha triomfat a la resta de l’estat, a Europa i al món, està claríssim. La presència de pel·lícules molt diferents, de tons, temes, punts de vista, és el que dona riquesa. Ens agradaria que encara hi hagués més públic que anés a veure-les, però no podem oblidar el món on vivim, i sabem que les xifres del cinema són les que són. Tenint en compte el context, podem estar molt contents”, reflexiona Coixet.

Pel seu costat, Martín explica que “votar pels Gaudí m’ha fet recordar pel·lícules ja vistes, i t’adones que n’hi ha moltes que t’has endut a casa, hi has pensat, t’han emocionat... Això no és gens fàcil i està passant. En contra de qui vol simplificar el cinema i etiquetar-lo com a cinemà català o com a cinema fet per dones com si fossin gèneres en si mateixos, es demostra que les veus són diverses i els codis també. Anem per bon camí, perquè sento que hi ha bastant de risc. Però encara ens queda espai per recórrer”. En el mateix sentit opina Trueba: “Per una banda es confirmen les dificultats per portar un públic madur i crític a les sales, però també l’encert de considerar el cinema un sector estratègic. El cinema català està molt ben posicionat perquè és plural i prevalen els valors creatius”.

 

EL PLAER DE RODAR

Acabem aquesta xerrada a tres bandes preguntant a les aspirants a Millor direcció per l’ofici de rodar, de treballar amb els actors i, també, d’escriure cinema, perquè tots tres estan nominats en les categories de guió. Isabel Coixet és contundent: “És la meva vida. Jo només soc feliç, o almenys soc més feliç, quan estic darrere d’una càmera en un set de rodatge. I això també té la seva cara B, aquells moments en els quals no estàs rodant... És que la vida és molt plana, i això et porta a fer més pel·lícules, a escriure més, perquè sempre he col·laborat als guions de les meves pel·lícules, encara que no surti als crèdits. No és que ho hagi de fer sí o sí, però m’agrada, i penso que és una eina que m’ajuda a dirigir”.

Coixet també ens explica que el set no és mai un espai de patiment pels seus actors, per intensa que sigui la història que posa en imatges, i Un amor n’és un bon exemple: “L’única angoixa és el temps que tens per rodar. Res més. I a mi m’agrada que els rodatges siguin espais divertits, fer bromes, no t’has de posar dramàtic i forçar els actors a patir. Els rodatges no han de ser intensos, no tinc cap interès a torturar els meus actors i el meu equip”.

En aquest sentit, i parlant d’actors que pateixen, o no, l’Elena Martín, que s’ha dirigit a si mateixa en les dues pel·lícules que ha signat, afirma que compaginar les dues tasques acostuma a ser un conflicte més aviat logístic, com va passar a Júlia ist perquè, afirma, el seu “no era un personatge especialment difícil”. Però la cosa canviava en el cas de Creatura, amb el joc que planteja: tres actrius pel mateix personatge en tres moments de la vida, ella mateixa i dues de molt joves, una nena i una adolescent: “La clau està en l’equip del qual t’envoltes. Les coach, les coordinadores d’intimitat... I pel que fa a la meva feina davant la càmera, aquí sí que les meves seqüències eren molt complexes i amb molts canvis emocionals. Em va servir molt haver fet Suc de síndria amb la Irene Moray”.

David Trueba, per la seva banda, troba tot un món en el seu ofici: “Per mi, el cinema és una forma d’escriptura amb imatges, i encaro aquesta feina prèvia amb la mateixa dedicació que quan escric una novel·la, sabent que en aquest cas no estarà completa fins a acabar el rodatge i el muntatge. I dirigir em dona, sobretot, la possibilitat de crear amb els actors una realitat fictícia, suggerent i plena de sensacions, que gairebé equival a un món paral·lel amb el qual gaudim. Rodant Saben aquell, en algunes escenes amb el David Verdaguer i la Carolina Yuste pensava en la sort que tenia de ser el director, perquè els veia i tots dos eren perfectes, i jo n’era el primer espectador”.

I Martín tanca la conversa amb una reflexió sobre la seva relació amb el cinema: “No soc massa fetitxista, no romantitzo el cinema per se. Per mi, és una eina per explicar històries, generar mons pensar sobre les coses, posar en moviment idees i debats... I és tan vàlida com qualsevol altra eina. I faig servir molt l’audiovisual perquè té uns temps i una vibració que ressona amb el meu moment vital. Ves a saber com serà més endavant! Però sí, fer cinema és màgia, em fa créixer i ser millor persona. I les frustracions acostumen a anar lligades a la inestabilitat econòmica o al caràcter patriarcal que encara ofega tantíssim el cinema d’arreu i amb què s’ha de conviure com a directora, guionista i actriu. Si et despistes, et pots trobar submergida en una desil·lusió profunda. No crec que la gent sigui conscient de com són de greus les conseqüències de què el sector sigui tan masculí i blanc”, remata.