Notícies

Divendres 27 de febrer de 2015 va morir la nostra estimada Rosa Novell, amiga, companya, actriu i Membre d'Honor de l'Acadèmia del Cinema Català.

La recordarem sempre. En el seu homenatge, compartim la glossa que va escriure i llegir l'actriu i guionista Marta Molins en ocasió del nomenament de Rosa Novell com a Membre d'Honor de l'Acadèmia del Cinema Català el 14 de gener de 2015 al Palauet Albéniz de Barcelona.

Des d'aquella Ofèlia del Hamlet d'Enric Majó i Terenci Moix, on vaig veure la Rosa per primera vegada, passant pel monòleg de Molly Bloom basat en un text de Joyce, Oh, els bons dies, de Beckett, Restauració, d'Eduardo Mendoza, La plaça del herois, de Bernhard, La dona justa, de Sándor Márai, El fràgil equilibri, de Pinter, i els poemes de Ferrater, d'Espriu, Joan Maragall, o el monòleg deliciosament pervers, Desig de la pel·lícula de Ventura Pons El perquè de tot plegat, fins ara mateix, a la seva darrera interpretació, Rosa Novell, m'ha fascinat. Aquest país té molt bones actrius, boníssimes, però la Rosa, a més de ser bona, és especial... tan única i especial como ho pot ser una Núria Espert. Amb una manera de fer que em captiva, i amb un factor que sempre m'intriga, saber com interpretarà un paper. Mai és com un se'l podria imaginar llegint el text perquè a les seves actuacions sempre hi ha una torna generosa. El seu talent, el seu gust artístic, la imaginació, força, cultura, sensibilitat, inconformisme, ironia, sentit de l'humor, tot això ho utilitza i barreja per elaborar un còctel intens, sorprenent, i sempre apassionant.

I que fàcil ha estat ser amigues. Fa molts anys, vam coincidir en un curs del director argentí Carlos Gandolfo i ella em va demanar que féssim una escena de la pel·lícula de Woody Allen, Interiors... i va ser allà on em vaig adonar del seu insaciable afany de perfeccionisme. Ens vam perdre de vista. Però quan es va morir la meva parella, el Pepón Coromina, vaig rebre una postal seva molt "carinyosa" des d'algun país estranger... i vam anar coincidint i sortint plegades, de tant en tant. Però em va demostrar que era una amiga de debò, quan em va rescatar d'un temps que m' havia enfonsat. Em va trucar a Madrid i em va preguntar què hi feia allà mirant "telebasura", menjant només cacauets i xocolata... i plorant. Em va demanar cita amb un metge a Barcelona, i em va incorporar a unes sessions gimnàstiques en un teatre amb unes quantes actrius i productores. Allà, en aquelles sessions de dos dies a la setmana va ser quan ens vam fer realment amigues. Allà també vaig seguir comprovant el seu inalterable desig per la perfecció. També, allà, la buscava, i s'esforçava en la manera de posar la cama, o estirar un múscul... mentre jo escrivia mentalment un monòleg per ella.

El desig de perfecció i l'esforç. Sempre l'esforç. No se li ha regalat res. La Rosa s'ho ha currat. Ha buscat obres, las ha demanat, dirigit, interpretat... aixecat projectes tan interessants com el Brossa que va fer al Nacional. Tot i així, moltes vegades no ha tingut feina, ni diners... ha patit, però ha seguit buscant, fent, llegint i proposant... incansablement, tossudament. Ja fa uns anys em vaig nomenar presidenta del seu club de fans... Li va fer gràcia i vam riure... Sempre hem rigut amb facilitat.

La Rosa havia de ser "Margarida Xirgu" en una pel·lícula amb guió meu que va obtenir la subvenció que llavors Cultura donava als guions. Paco Poch i Aureli Luna l'havien de produir. La Rosa ja havia trobat una actriu jove que se li assemblava. Però no es va arribar a fer. Hagués estat genial, segur.

També m'ha "acompanyat", en certa forma, en el meu treball de guionista a Amar en tiempos revueltos. Ella veia tots els capítols, jo no tenia temps perquè feia l'argument d'un o dos setmanals, i de vegades ella em resolia algun dubte sobre temporades anteriors. Quan alguna cosa li xocava com un "morreig" d'unes lesbianes dins d'un ascensor, als anys 50, em deia, "això segur que t'hp has inventat tu" i rèiem, sempre hem rigut, inclús ara, en aquest moment tan difícil que viu, i de tant dolor, hem rigut plegades. També hem plorat, és clar, però menys. Ella no es doblega, pot estar malalta però segueix amb la seva cultura de l'esforç, el seu sentit de l'humor, i la passió per la seva professió.

Ara li ha tocat el paper més difícil de la seva vida, i s'ha hagut de reinventar. Ho ha acceptat, i ha aprofitat per aprendre tot el que ha pogut. De tot això ha impregnat el seu paper a l'obra de Sándor Márai que ha dirigit i també interpretat Abel Folk. La Rosa ha sortit a l'escenari amb un altre rol, i també amb una altra llum. Nuria Ribó va qualificar la seva actuació d'una "fragilitat magnètica". I veient-la a l'escenari amb els ulls brillants, i vius, encara que cecs, plens de felicitat i emoció, ens va emocionar a tots. Però no de pena, de joia, de veure-la tan exultant, tan plena de vida a l'escenari... La seva casa.

Gràcies, Rosa. T'admirem i estimem.

Marta Molins

banner inscripcionsgaudi2020 webacc

@academiacinecat