Activitats Acadèmia

Així va ser la trobada amb els nominats i nominades a Millor guió dels XII Premis Gaudí


Dijous 12 de desembre l'Acadèmia va reunir els els nominats a Millor Guió dels XII Premis Gaudí en una sessió de les "Converses de l’Acadèmia"

El passat dijous 12 de desembre va tenir lloc a la seu d’SGAE Catalunya, la primera de les “Converses de l’Acadèmia” dedicada als nominats i nominades dels XII Premis Gaudí, amb els guionistes que opten a recollir el guardó al Millor guió el proper dia 19 de gener. 

Van participar-hi Belén Funes i Marçal Cebrián, per La hija de un ladrón; Coral Cruz i Clara Roquet, per Els dies que vindran; Laia Soler, per La Innocència; i David Desola i Pedro Rivero, per El hoyo. La xerrada va ser moderada per Eduard Sola, membre de la Junta directiva de l’Acadèmia del Cinema Català i de Guionistes Associats de Catalunya, socis en l’organització d’aquesta xerrada, amb la complicitat i el suport de la Fundació SGAE.

🔴 Segueix en directe la primera sessió de les #ConversesAcadèmia, amb els nominats i nominades a Millor guió als XII #PremisGaudí, des de l’SGAE Catalunya amb la col·laboració de Guionistes Associats de Catalunya 👉 premisgaudi.cat/XIIconverses

Posted by Acadèmia del Cinema Català - Premis Gaudí on Thursday, December 12, 2019


La xerrada es va inaugurar descobrint quin havia sigut el moment en què havien sorgit les idees centrals dels guions nominats. David Desola, guionista de El Hoyo, explicava com la idea d’una plataforma amb molt menjar que va baixant fins un últim nivell en el que només queden sobres li va sorgir un dia després de dinar un rostit i estar estirat al sofà a punt de fer la migdiada. Per la seva banda, La hija de un ladrón és el resultat de la inquietud de Belén Funes per explicar les històries que va sentir a la presó de Quatre Camins durant un període de voluntariat en el que va conèixer molts homes amb filles fora de la presó, preocupats per les dificultats que havien de superar elles soles mentre ells complien condemna. 

En el cas d’Els dies que vindran, la idea sorgeix durant el rodatge de Tierra Firme, quan l’actor protagonista, David Verdaguer s’assabenta que està embarassat amb la seva parella, Maria Rodríguez Soto, també actriu. Des d’aquell precís moment Carlos Marqués-Marcet, emocionat, va veure-hi una història que valia la pena explicar. 

Laia Soler va tancar la ronda explicant la trucada rebuda de la directora, Lucia Alemany, mentre treballava tallant carreteres en un rodatge, en la que li va explicar l’interès d’una productora en tirar endavant el seu guió, i el temps màxim d’un mes per desenvolupar-lo.  A partir d’aquella trucada el garbuix d’idees, personatges i universos inspirats en el poble d’origen de la directora, a la vora de Castelló, va començar a posar-se en ordre. 

Un dels punts en comú entre tots els guions nominats és cap d’ells va ser escrit per encàrrec. Aquesta realitat va permetre a tots els autors la màxima llibertat creativa i la possibilitat de seguir els processos de treball propis. En el cas d’El hoyo, David Desola i Pedro Rivero van treballar escrivint individualment versions que s’anaven intercanviant i sobre les quals cadascú anava reescrivint. Un mètode similar van utilitzar Laia Soler i Lucía Alemany. En l’extrem oposat Belén Funes i Marçal Cebrian van escriure tot el guió plegats, a la mateixa habitació i compartint ordinador. 

El procés de Els dies que vindran va seguir un altre mètode derivat de la manera amb què s’havia començat a treballar el projecte, amb una gran implicació dels actors i una construcció col·lectiva dels personatges. L’entrada primer de Coral Cruz, i després de Clara Roquet, amb qui ja havien compartit guió a 10.000km, va derivar en un esforç conjunt d’escaletar emocionalment i en termes d’acció tota la història i dividir l’esquelet en 3 parts que els 3 autors van guionitzar de manera separada i que posteriorment van rotar entre tots tres per ser revisades. 

En la recta final de la taula, els ponents van compartir amb el públic les seves sensacions sobre el resultat final de la pel·lícula en relació a la darrera versió escrita del guió. Belén Funes, guionista i també directora, explicava com les limitacions de producció van acabar condicionat la darrera versió del guió, però afirmava estar molt satisfeta amb el resultat. 

Laia Soler somreia en recordar tant el moment en què Valentina Viso va entrar com a script editor del projecte aportant una mirada nova, diferent i necessària, com l’instant on se’n va adonar que tots els diàlegs escrits serien només una base sobre la qual Lucía Alemany volia treballar amb els actors. La improvisació com a base de treball de la directora posa encara més en valor del muntatge del film, a càrrec de Juliana Montañés, també nominada en aquesta edició dels premis. 

Per la seva banda, l’equip de El hoyo tenia visions molt diferents del que havia de ser la pel·lícula: mentre que Desola s’imaginava una comèdia negra, Rivero pensava en un drama social, i Galder, el director del film, va convertir-ho en un thriller de ciència-ficció. Malgrat les diferències, però, ambdós guionistes estaven plenament satisfets amb les decisions del director. 

Segons Clara Roquet, Els dies que vindran va ser un procés molt diferent del de qualsevol altra pel·lícula amb què hagués treballat abans. Durant els dies de rodatge el guió es reescrivia constantment i fins i tot una vegada acabat el rodatge, el guió seguia canviant. Aquest procediment de treball els va permetre millorar constantment allò escrit inicialment i viure, en les seves paraules, el “privilegi de qualsevol guionista” que és provar allò que escrius i, si no funciona a càmera, poder escriure-ho de nou i tornar-ho a rodar.

bannerweb candidatesxiii

@academiacinecat