Cinema Quinqui

No tots els quinquis estaven a La Mina per Nuria Vidal

Escollir el Cinema Quinqui com a tema de l'Acció de Recuperació del Patrimoni de l'Acadèmia de l’any 2023, era una idea força arriscada però molt estimulant. Arriscada, perquè encara persisteix la sensació que aquest cinema era de mala qualitat i, a més, glorificava els joves delinqüents que vivien en entorns socials deprimits i conflictius durant la transició. Acceptar que aquest mon degradat existia és una manera de reconèixer tot el que s’ha aconseguit per millorar aquests barris i extreure’n l’estigma de marginalitat que portaven incorporat.

Estimulant, perquè la distància entre els anys setanta del segle passat i ara ens permetia acostar-nos a aquests films sense les connotacions negatives que els van envoltar en el moment de la seva estrena i amb la intenció de reivindicar la necessitat d’un cinema que retrati aquestes realitats en el nostre present.

El Cinema Quinqui és un gènere sorgit els anys de la transició com una explosió de vitalitat davant de la censura franquista, i una denúncia de la marginació i abandó en què vivien els barris de barraques i els nous polígons de barraquisme vertical creats els anys seixanta i setanta del segle passat als extraradis de Barcelona, Madrid o Bilbao. Era un cinema molt popular que parlava de violència, drogues, sexe i delinqüència, incòmode i molest tant per a la dreta com per a l'esquerra, perquè posava en relleu una realitat social molt conflictiva sense coartades socials o redemptores.

Va ser un gènere que va durar molt poc, entre el 1976 i el 1985, amb una trentena de pel·lícules rodades al carrer, amb actors no professionals que sovint confonien la ficció amb la realitat. La prova és que molts -El Torete, El Vaquilla, El Jaro, José Luis Manzano, El Pirri, i tants d’altres- van morir molt joves per culpa de l'heroïna, la sida o els enfrontaments amb la policia.

L'exposició del maig del 2009 al CCCB Quinquis dels 80: cinema, premsa i carrer, comissariada per Mery Cuesta, va ser una de les primeres reivindicacions d'aquest fenomen, un primer intent de mostrar la vessant més social i política d'un cinema d'urgència, d'acció, més documental que realista, que a Barcelona de la mà de José Antonio de la Loma, va estar tenyit d'un cert cristianisme culpable, mentre que a Madrid, sota la direcció d'Eloy de la Iglesia, va tenir molta càrrega política d’esquerres. L’immobilisme social i la impossibilitat d’escapar-se de l'entorn, són una característica del món quinqui que es reflecteix molt bé en les figures de El Torete o El Vaquilla, herois populars que van tenir una oportunitat de aconseguir sortir-se’n a través del cinema, però mai ho van arribar a fer.

A la selecció hi ha tres dels títols fonamentals del Cinema Quinqui dirigits per José Antonio de la Loma: Perros callejeros, del 1977, que en certa manera inaugura el gènere; la segona part Perros callejeros del 1979, que consolida el gènere; i Yo,El Vaquilla, del 1985, que es pot considerar l'última pel·lícula quinqui realment interessant. Però a més d'aquests tres films indispensables, hem volgut recuperar la pel·lícula de Gonzalo Herralde, Últimas tardes con Teresa, del 1984, ambientada al 1957, en què el personatge creat per Juan Marsé, Manolo, el Pijoaparte, és un clar antecedent dels quinquis dels setanta; i Fanny Pelopaja, que Vicente Aranda va rodar el mateix any, on la seva protagonista es dibuixa com una quinqui desarrelada del seu entorn, una postquinqui. Finalment, en aquesta relació no podia faltar el film de Daniel Monzón, Las leyes de la frontera, que el 2022 va adaptar la novel·la de Javier Cercas, i on el director valencià fa una relectura contemporània d'aquest gènere, portant-lo d'alguna manera a l'actualitat.

Aquesta seria la cronologia dels films del cicle en funció de la data de producció, però si volguéssim fer una cronologia partint de les seves històries, l'ordre hauria de ser un altre. Últimas tardes con Teresa seria la primera ja que s’ubica el 1957, quan els quinquis encara no existien com a tals, però si que hi havia una petita delinqüència instal·lada al barri del Carmel. Vint anys després, i en plena transició, Perros callejeros converteix El Torete en un heroi popular i el 1978 la banda del Zarco i la Tere a Girona, imita els seus col·legues barcelonins a Las leyes de la frontera. El Torete reapareix el 1979 a Perros callejeros II amb un actor que interpreta El Vaquilla, al que retrobem en primera persona el 1985 a Yo,el Vaquilla, una mica mes tard de que hem conegut a la Fanny de Fanny Pelopaja el 1984.

Hi ha encara una raó que justifica aquesta revisió. Totes aquestes pel·lícules, incloent Las leyes de la Frontera, són una memòria visual d'un món que ja no existeix, que ha estat esborrat de la ciutat i que els habitants dels barris actuals senten molt llunyà, però que forma part de la història del teixit urbà i social de Barcelona, Sant Adrià, Badalona o Girona. Comparar la realitat contemporània amb la que retraten aquests films pot ser una manera de no oblidar aquest passat i de ressituar-lo en el seu context històric.

Quan han passat tants anys del fenomen Quinqui i de la seva representació cinematogràfica, cal preguntar-se si ara es podria fer un cinema com aquest i sobretot cal preguntar-se quins són els nous quinquis, a quins barris o pobles viuen, com els tractem, si és que els tractem, si seguim encallats en els vells estereotips adaptats a les noves comunitats que perpetuen rols de persones de determinats orígens racials o si podem utilitzar el cinema per denunciar i contribuir a revertir determinades polítiques urbanístiques i socials.