LAS LEYES DE LA FRONTERA, 2022, 129 min

Fitxa

• Direcció: Daniel Monzón
• Guió: Jorge Guerricaechevarría i Daniel Monzón, basat en la novel·la homònima de Javier Cercas.
• Fotografia: Carles Gusi
• Muntatge: Mapa Pastor
• Música: Derbi Motoreta's Burrito Kachimba
• Producció: Edmon Roch, Javier Ugarte,Mercedes Gamero
• Productores: Atresmedia Cine, Ikiru Films, La Terraza Films.
• Intèrprets: Marcos Ruiz (Ignacio Cañas, El Gafitas), Chechu Salgado (El Zarco), Begoña Vargas (la Tere).
• Localitzacions: Girona, Manresa, Montblanc, Barcelona, Creixell, Garraf, Sitges, Cerdanyola del Vallès, Cardedeu, La Roca del Vallès, Vilanova i Geltrú, Castelldefels, L'Estartit, Tossa de Mar, Mataró, Bruc, Esparreguera.

Sinopsi

La història comença a la presó Model: mentre espera per entrar a veure un detingut, un home recorda… Estiu del 1978. Nacho Cañas, un estudiant introvertit i una mica inadaptat, té disset anys i viu a Girona. En conèixer El Zarco i la Tere, dos joves delinqüents del barri xinès de la ciutat, es veu immers en un món desconegut que el porta a viure una perillosa carrera de robatoris i atracaments durant un estiu que canviarà la seva vida per sempre.

Javier Cercas, l’escriptor

Las leyes de la frontera, novel·la publicada el 2012, neix del desig de Javier Cercas de retratar la Girona de la seva adolescència als anys setanta, una ciutat dividida en dues parts pel riu Ter, on un adolescent de classe mitjana baixa i procedència extremenya, podia sentir-se atret pel món marginal i perillós de l'altra banda de la frontera.

Com gairebé tots els joves de la seva edat, l'escriptor havia vist la trilogia quinqui de José Antonio de la Loma, i com gairebé tothom, coneixia les aventures de Juan José Moreno Cuenca, El Vaquilla, un quinqui famós a Girona, on va estar vivint durant una temporada als descampats dels albergs provisionals. Cercas ha explicat que quan va llegir el llibre de l'advocat de El Vaquilla, Carles Monguilod, Vint-i-cinc anys i un dia, i va visitar l'exposició al CCCB Quinquis dels 80. Cinema, premsa i carrer, es va preguntar, “ Com és que jo no en sóc un?”. Intentar respondre a aquesta pregunta el va portar a escriure una novel·la en la què el Nacho, en certa manera el seu alter ego, traspassa la frontera per entrar al territori la Tere i El Zarco, al barri de la Font de la Pólvora, el barri xinès gironí, format pels antics habitants dels albergs provisionals, barris creats als anys seixanta als descampats de l'altra banda de la Devesa, on floria una delinqüència juvenil sorgida de la misèria.

Daniel Monzón, el director

La novel·la està estructurada en dues parts: l'adolescència d’aquell estiu del 1978 i la maduresa, trenta anys després, quan l'advocat Nacho, El Gafitas, intenta treure de la presó El Zarco i s'assabenta de la mort de la Tere. Des que Daniel Monzón va llegir el llibre va saber que volia portar-lo al cinema, però era massa ambiciós i difícil d'adaptar, per la qual cosa va decidir, juntament amb el seu coguionista habitual Jorge Guerricaechevarría, cenyir-se a la primera part, deixant tan sols un curt pròleg i un epíleg en el present.

Es tractava de potenciar la història d'aprenentatge i de creixement i sobretot de relatar un triangle amorós i una amistat molt profunda entre els tres personatges centrals: el Nacho, que ve de la zona petita burgesa de la ciutat, i El Zarco i la Tere que viuen a la zona fosca, marginal i perillosament atractiva de l'altra banda del riu. "Això no és una història de quinquis, és una història d´amor, el protagonista passa la frontera per amor, per camaraderia i per amistat" afirmava el director. Daniel Monzón es reconeix també com un nen de la frontera en haver viscut sempre als límits urbans de Palma o València, on la ciutat es trobava amb la delinqüència. “Des de casa meva es veien els descampats on vivien els quinquis, amb els quals em creuava quan anava amb els meus amics o als salons recreatius. M'espantaven però alhora els admirava perquè formaven un clan, pel seu estil de vida, una mica àcrata, i per la seguretat amb què es comportaven”.

La pel·lícula

Daniel Monzón recorda haver vist les pel·lícules més emblemàtiques de l'època, la trilogia de El Torete, els films d'Eloy de la Iglesia, Deprisa, deprisa, de Carlos Saura. Amb elles a la memòria, però sense voler fer un exercici de nostàlgia, o un homenatge a aquest cinema, es va plantejar acostar-se a aquell temps i aquells personatges sense perdre la perspectiva de l'actualitat. Això implicava una estilització que l'allunyés del realisme propi del cinema quinqui, un ús del format scope davant del quadrat dels films dels 70 i la música de Derbi Motoreta's Burrito Kachimba com a pont entre la rumba dels Chunguitos i el rap més actual.

El director explica molt bé les diferències entre la seva pel·lícula i les clàssiques del cinema quinqui: “La força d'aquells films radicava en estar interpretats pels mateixos delinqüents, cosa que els conferia un aire documental. Eren retrats sagnants d'una època. He recuperat els elements característics del gènere, com les estrebades, les persecucions amb cotxe, la droga, el sexe o la lleialtat entre camarades, però no com l'experiment que es va plantejar Tarantino a Grindhouse, sinó com el que va fer Coppola a Rebeldes de recuperar el cinema de James Dean i juvenil clàssic amb una perspectiva sofisticada. La novel·la i la meva pel·lícula són una recreació des d'un record idealitzat.”

Monzón no va comptar amb autèntics delinqüents per la seva pel·lícula,però sí amb un planter d'actors desconeguts que va donar al film versemblança. Chechu Salgado va guanyar un Goya com a actor revelació per la seva composició de El Zarco; Marcos Ruiz va prestar al Nacho El Gafitas tota la fragilitat que el seu personatge requeria, i Begoña Vargas compon una Tere poderosa, un bell animal salvatge que amaga una dona ferida.

La Tere un personatge nou al cinema quinqui

El personatge de la Tere és el més modern tant al llibre com a la pel·lícula. Les dones al cinema i a la realitat quinqui no tenien gaire protagonisme ni presència, hi eren per acompanyar els homes, servir-los com a criades o com a prostitutes. La Tere no, la Tere té personalitat pròpia i és un dels pilars de la banda. La Tere respon a l'època en què es va escriure el llibre, no a l'època en què passa l'acció. El fet que es digui Tere, permet pensar, sense res que ho corrobori, que Cercas volia fer d'alguna manera un homenatge ocult a Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé. En realitat Las leyes de la frontera es pot veure como un mirall de la de Marsé. El Nacho, un noi del bàndol bo, queda fascinat per la Tere, una noia del bàndol dolent, igual que la Teresa, la noia pija, ho fa amb el Manolo, el noi de barri.

Un prodigi de recreació històrica

Per aconseguir la sofisticació que Monzón volia, calia evocar el temps i el lloc on passa l'acció tenint en compte que es tracta d'una època que molta gent recorda i que té molt present a la memòria. Les pel·lícules del Cinema Quinqui van ser sens dubte una de les principals inspiracions per al vestuari i l’ambientació acuradament recreada a partir del que es veia en aquests films. També els cotxes que serveixen per a les persecucions són com els que robava El Torete. Llocs com Recreativos Vilaró, on el Gafitas coneix la Tere i El Zarco, o la plaça del bar La Font, on es reuneix la banda, podrien aparèixer en qualsevol entrega de Perros callejeros o Navajeros.

La dificultat més gran era trobar els exteriors propis dels anys setanta. Girona ha canviat molt i aquest món ha desaparegut de la ciutat. "Tots els sets eren un viatge en el temps de 40 anys", recordava el director. La pel·lícula va haver de vèncer molts obstacles, el més gran el de rodar a l'estiu del 2020 en plena pandèmia amb l’esforç que això significava per a tot l'equip. Però també per la complexitat d’un rodatge que va durar 10 setmanes i es va moure per tot el territori. L'acció de la novel·la passa majoritàriament a Girona amb incursions a la costa per robar xalets o passar un dia a la platja, i amb petits assalts a diferents localitats properes a la ciutat.

Per recrear la Girona d'aquests anys, el localitzador Jaume Jordana va haver de buscar llocs per tot Catalunya que poguessin evocar-la. Va ser una feina d'orfebreria per compondre un escenari nou a partir de petits racons, carrers i locals, escampats a disset ciutats i pobles de Catalunya. Girona, Manresa, Montblanc, Barcelona, Creixell, Garraf, Sitges, Cerdanyola del Vallès, Cardedeu, La Roca del Vallès, Vilanova i la Geltrú, Castelldefels, L'Estartit, Tossa de Mar, Mataró, El Bruc, o Esparreguera van ser escenaris d’un rodatge que el productor Edmon Roch recorda molt complicat: “El més difícil ha estat la pròpia naturalesa del rodatge, no repetir cap localització. Més enllà de la casa del protagonista, cada dia canviàvem de lloc de rodatge i això en pandèmia era complex.

D'altra banda, recrear un any com el 1978 no és fàcil ara. La Girona del 1978 ja no existeix, va desaparèixer els anys 90, amb la reformulació que va fer l'alcalde Joaquim Nadal. Avui per conèixer la Girona del 1978 has de llegir la novel·la de Javier Cercas. L'altra possibilitat és la màgia del cine, que és la que ha aconseguit recrear aquesta Girona”. Las leyes de la frontera té en Girona el seu principal espai pel que fa a la història, però seria interessant i molt atractiu, muntar un itinerari per les diferents localitzacions de la pel·lícula aprofitant per reivindicar el treball dels localitzadors, tan desconegut i tan important en qualsevol pel·lícula contemporània.