PERROS CALLEJEROS, 1977, 103 min

Fitxa

• Direcció: José Antonio de la Loma
• Guió: José Antonio de la Loma
• Fotografia: Francisco Sánchez
• Muntatge: Teresa Alcocer
• Producció: J. A. Pérez Giner
• Productores: Films Zodíac, Profilmes.
• Intèrprets: Àngel Fernández Franco (El Torete), Nadia Windel (Isabel), Víctor Petit (Manolo), Xabier Elorriaga (Pare Ignacio), Frank Braña (El Esquinao),ChristaLem (Merche), Miguel Ugal Cuenca (El Pijo), Jesús Miguel Martínez (El Corneta), Cèsar Sánchez (El Fitipaldi).
• Localitzacions: Barcelona (Antic Reformatori de Wad-Ras, Poble Nou), Sant Adrià del Besòs (La Mina), L’Hospitalet de Llobregat (Bellvitge), Gavà, Castelldefels.

Sinopsi

A l'extraradi de Barcelona malviu un grup d'adolescents dedicats a la petita delinqüència, estrebades, robatoris de cotxes, assalts a botigues. El Torete, El Corneta, El Pijo i El Fitipaldi formen una banda que assalta clients de bancs, i tenen constants enfrontaments amb la policia. Com que són menors d'edat, les seves detencions acaben al Tribunal Tutelar de Menors i al Reformatori de Wad-Ras d'on es molt fàcil fugir. Enamorat de la Isabel, neboda de El Esquinao, un gitano que controla tota la delinqüència del barri, El Torete s'hi enfronta i cau en un parany que acaba amb un càstig duríssim. Però el jove delinqüent aconseguirà recuperar les forces per executar la seva venjança. Perseguit i assetjat, la vida de El Torete acabarà tràgicament en un accident després d'una terrible persecució per les carreteres dels afores de la ciutat.

De la realitat...

La Barcelona dels anys 70 va veure néixer un nou tipus de barri i un nou tipus de delinqüència. El barraquisme horitzontal que havia sorgit espontàniament amb l'arribada massiva d'immigrants els anys seixanta, s'havia convertit en un greu problema per a la ciutat. La solució que es va trobar va ser la de recol·locar els barraquistes en “polígons d'absorció”, barris de nova planta en principi pensats com una millora social, però en el fons, un focus del que es va anomenar “xabolisme vertical” en ser nuclis sense serveis, equipaments ni transport.

És en aquests barris on apareix una nova delinqüència protagonitzada per nois molt joves, de quinze o setze anys, desclassats, sense un futur clar, que es dediquen a practicar petits delictes, estrebades de bosses, robatoris de cotxes. Alguns comencen a ser famosos en ocupar les primeres pàgines dels diaris sensacionalistes. Un d'ells, Juan José Moreno Cuenca, El Vaquilla, va protagonitzar una espectacular fugida en cotxe per les carreteres de la costa que va acabar amb la seva detenció. Va ser aquesta notícia la que va portar al director José Antonio de la Loma a interessar-se per la seva història i a pensar en fer una pel·lícula sobre la vida d'aquests nois del carrer. És el 1976, Franco ha mort fa pocs mesos, la societat està canviant de forma subterrània i De la Loma comença a preparar la que serà Perros callejeros.

…a la ficció.

Tres investigacions vertebren el film. La primera és la que fa De la Loma entre la policia encarregada de la detenció d'aquests menors, la Policia de Trànsit, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Precisament un d'aquests guàrdies civils servirà com a model per al personatge de Manolo, el policia que intenta ajudar El Torete i que interpreta Víctor Petit. La segona investigació porta a De la Loma fins als jutges i els responsables del Tribunal Tutelar de Menors, que es queixen de no tenir les eines ni els mitjans per enfrontar-se a un problema cada vegada més urgent. D'aquests contactes neix el personatge de Xabier Elorriaga, el Pare Ignacio, director del Centre de Menors de Wad- Ras.

Però és la tercera investigació la que més interessa al director. La que li permet conèixer El Vaquilla, al que vol ajudar i al que vol com a protagonista d'una pel·lícula sobre la seva vida i la dels seus col·legues partint de les històries que li han explicat ells mateixos durant llargues sessions de treball. Aquestes tres recerques acaben convergint en la pel·lícula i es resumeixen en el text que apareix al principi del film: “Tot el que s'explica en aquesta pel·lícula va passar realment. L'autor s'ha limitat a embastar els fets fins a construir una història. Alguns dels seus protagonistes van ser també els autors dels fets que representen, parlen el seu propi argot i amb les seves pròpies veus. Era l'única manera de fer possible aquesta pel·lícula”.

La Mina, petita història

Perros callejeros és un film lligat a la memòria del barri de La Mina, encara que mai a la pel·lícula es diu el nom del veïnat. Geogràficament, La Mina pertany a Sant Adrià del Besòs, a la frontera amb Barcelona de la que el separa el riu Besòs, les vies del tren i actualment, la Ronda Litoral. L'any 1969, el problema del barraquisme al Camp de la Bota i La Perona es va intentar solucionar amb la “creació instantània” del barri de La Mina, en realitat un gueto aïllat de la ciutat i sense serveis on els joves abandonats a la seva sort van trobar en la delinqüència l'única sortida. Però ja des del començament, els habitants de La Mina van lluitar pel seu barri organitzats en associacions veïnals que reivindicaven millors serveis i denunciaven l'ús sensacionalista que la premsa feia del seu entorn. Van ser aquestes associacions les que es van oposar al rodatge de la pel·lícula als seus carrers, enfrontant-se directament al director en vàries ocasions.

El rodatge

Les protestes dels veïns van començar quan la pel·lícula ja s'estava rodant als carrers del barri. El novembre del 1976, van paralitzar el rodatge que s'estava realitzant al descampat davant del bloc de Saturno. Van ser els darrers plans filmats a La Mina. A partir d'aquell moment, el rodatge es va traslladar a Bellvitge i Ciutat Badia, on es van fer els plànols curts i de recurs i on es va rodar la seqüència de la mort de El Esquinao. Espai privilegiat del film per la seva importància al relat i per la seva importància real a la vida d'aquests nois, és l'antic Reformatori de Wad-Ras, on El Torete i els seus col·legues protagonitzen una perillosa fuita. Els carrers de la ciutat, especialment els de Poble Nou per la seva proximitat amb La Mina, són els escenaris de les estrebades i robatoris a botigues i clients dels bancs. Però les autèntiques estrelles del rodatge eren les carreteres de l'extraradi, tant les de la costa cap a Gavà i el Garraf, com les del Vallès, on tenen lloc les espectaculars persecucions de cotxes.

Els dos protagonistes. El Vaquilla i El Torete

Van ser aquestes persecucions les que van estar a punt de fer que la pel·lícula no es rodés. Ho recorda Paco Marín, ajudant de càmera a la pel·lícula. Un dia abans de començar, va aparèixer Rèmy Julienne, l'especialista francès en persecucions i efectes especials que s'havia de fer càrrec de les escenes de persecucions.

A El Vaquilla, que havia sortit de la presó amb una autorització per fer la pel·lícula gràcies a José Antonio de la Loma, no li va agradar gens que vingués un especialista. Ell volia conduir els cotxes. Enfadat i per demostrar que ho podia fer, va robar un cotxe i es va escapar perseguit per la policia de trànsit. El van detenir a Sitges i el van tornar a tancar. Gràcies a això Ángel Fernández Franco, àlies El Trompetilla, que fins aleshores no era més que un dels amics de la banda de El Vaquilla, va passar a ser el protagonista amb el nom de El Torete. Va ser un canvi brutal a la seva vida, doncs va haver d’acostumar-se a conviure amb la sobtada fama i popularitat que li va donar la pel·lícula i les seves dues seqüeles Perros callejeros II i Los últimos golpes del Torete. Per l’Ángel, com per a la resta de nois que hi apareixen -El Pijo, El Fitipaldi, El Corneta - el rodatge va ser un temps de pau. De la Loma sostenia que la prova que aquests nois podien ser redimits eren aquells sis mesos de rodatge en què van baixar els delictes i robatoris a Barcelona quan molts d'aquests nois estaven treballant a la pel·lícula. Amb el que no comptava De la Loma, és que els delictes i els robatoris s'incrementarien molt quan s'estrenés la pel·lícula produint un efecte crida entre els nois dels barris que la van veure i la van convertir en la més taquillera de l’any a tot Espanya.

L’any després de la seva estrena, les detencions de delinqüents juvenils van arribar als 17.000 casos. Precisament era aquesta intenció redemptora i de denúncia de la culpa i la manca de responsabilitat de la societat la que va moure De la Loma a fer aquestes pel·lícules que d'alguna manera enllaçaven amb el seu treball com a mestre al Districte V de Barcelona els anys quaranta i amb una de les seves primeres novel·les, Sin la sonrisa de Dios, protagonitzada pels delinqüents juvenils del Xino. Aquest cristianisme redemptor va ser una de les grans diferències entre el Cinema Quinqui de Barcelona i el Cinema Quinqui de Madrid que feia Eloy de la Iglesia.

Des del present

Vista ara, Perros callejeros ha de ser jutjada en el seu context temporal, la Barcelona no només preolímpica, també predemocràtica. Els seus valors cinematogràfics són pocs, tot i que són importants: les escenes de cinema d'acció amb els cotxes estan molt ben filmades, i les interpretacions dels nois, fresques, espontànies i molt naturals, continuen sent atractives. Però, d'altra banda, cal veure-la gairebé com un objecte antropològic, d'estudi i de memòria. Memòria de com es va anar construint la ciutat i els barris de l'extraradi, memòria de com es vestia i es parlava en aquests barris, memòria que serveix per reconèixer com el barri de La Mina va superar aquesta etapa i les posteriors, algunes més dures per culpa de l’heroïna, per convertir-se ara mateix en un barri obert al mar i amb alguns dels equipaments més moderns de la ciutat.