ULTIMAS TARDES CON TERESA, 1984, 105 min

Fitxa

• Direcció: Gonzalo Herralde.
• Guió: A Gonzalo Herralde, Ramón de España i Juan Marsé, adaptació de la novel·la Últimas tardes con Teresa del mateix Juan Marsé.
• Fotografia: Fernando Arribas.
• Muntatge: Anastasi Rinos.
• Música: Josep Maria Bardagí.
• Producció: Pepón Coromina
• Productores: Samba Produccions Cinematogràfica S.A., Impala.
• Intèrprets: Maribel Martín (Teresa), Ángel Alcázar (Manolo), Patricia Adriani (Maruja), Juanjo Puigcorbé (Luis), Cristina Marsillach (Hortensia).
• Localitzacions: Barcelona (barri del Carmel, Turó de la Rovira, Parc del Guinardó, Sant Gervasi), Begur, Girona.

Sinopsi

Barcelona, 1957. A les barraques del Turó de la Rovira, el Manolo es prepara per a la Revetlla de Sant Joan. En una moto robada arriba al barri de Sant Gervasi i es cola en una festa de l'alta burgesia. Allà coneix la Maruja, una jove tímida que acaba seduint per descobrir que no és més que la criada de la casa dels Serrat, on viu la Teresa. Quan la Maruja té un accident i entra en coma, el Manolo i la Teresa coincideixen cada tarda al costat del seu llit i entre ells neix una història d’amor, enganys, fascinació, ambició i, al final, decepció, entre un xarnego del barri del Carmel i una joveneta de l'alta burgesia que juga a ser rebel.

Una novel·la emblemàtica

“Hay apodos que ilustran no solamente una manera de vivir, sino también la naturaleza social del mundo en que uno vive. La noche del 23 de junio de 1956, verbena de San Juan, el llamado Pijoaparte surgió de las sombras de su barrio vestido con un flamante traje de verano color canela...” Així comença Últimas tardes con Teresa, tercera novel·la de Juan Marsé, que el 1965 li va permetre guanyar el Premi Biblioteca Breve de l'Editorial Seix Barral. Últimas tardes con Teresa va posar al mapa un personatge, el Pijoaparte, que des d'aleshores estaria lligat al barri del Carmel. La novel·la és un retrat de la Barcelona dels cinquanta i les contradiccions i contrastos entre els barris de l'alta burgesia de Sant Gervasi i Sarrià, representats per la Teresa i la seva família, i els de nova planta creats arran de l'allau d'immigració dels anys cinquanta, dels que El Carmel i les barraques del Turó de la Rovira a la muntanya del Guinardó en són un bon exemple.

Al contrari del que va passar amb els quinquis al barri de La Mina, la mirada literària de Marsé va dignificar en certa manera El Carmel, el va obrir a la ciutat i el va donar a conèixer a gent com la mare de la Teresa: “La madre de Teresa Serrat creía que el Monte Carmelo era algo así como el Congo, un país remoto e infrahumano con sus leyes propias, distintas”. El Bar Delicias a la carretera del Parc Güell, és el principal habitat del Manolo, on s'acosta una Teresa enlluernada per l'atractiu del Pijoaparte, però també fascinada per allò prohibit i perillós d'aquesta zona que associa a una lluita política clandestina i idealitzada des de la confortable atalaia del seu barri de la part alta de la ciutat. L'altre gran escenari de la novel·la és la platja de Blanes, on la Teresa i la seva família tenen una casa a la que el Manolo vol tenir accés a través de la Maruja. Però les tardes amb la Teresa són les que el Pijoaparte i ella passen a la clínica on està ingressada la Maruja, la criada que ha estat, sense voler-ho, el seu nexe d'unió.

La pel·lícula

El 1982, el productor Pepón Coromina va comprar els drets de la novel·la de Marsé a Julián Mateos. El protagonista de Young Sánchez els havia adquirit amb la intenció d'interpretar ell mateix el Pijoaparte. Però passaven els anys, i Julián Mateos es feia massa gran per al personatge d'un noi atractiu i seductor. Quan Pepón Coromina la va adquirir, va ser amb el compromís que Maribel Martin, companya de Julián Mateos, fos la protagonista. Fregant ja els límits d’allò versemblant, Maribel, que tenia 30 anys quan es va rodar el film, encara podia passar com a joveneta burgesa convertida en revolucionària gràcies al seu encant personal i a una cabellera rossa que l'emparentava amb la Teresa literària.

A Gonzalo Herralde sempre li havia agradat la novel·la i la seva amistat amb Pepón va facilitar que fos l'elegit per dirigir-la. Marsé va accedir a col·laborar en el guió que van escriure conjuntament Gonzalo Herralde i Ramón de España. El barri del Carmel havia canviat molt des que van començar a aixecar-se les primeres barraques a principis dels anys 50, on es troben els búnquers de les Bateries Antiaèries del Turó de la Rovira, una de les atraccions turístiques més originals de la Barcelona dels nostres dies. Herralde encara va poder filmar en algunes barraques de la zona que no van ser eradicades definitivament fins al 1990, però les va utilitzar com a decorat per al seu personatge, sense aprofundir en les condicions de vida que, en canvi, Marsé descriu en alguns passatges de la seva novel·la.

Per a Herralde el que era important és la mirada del Manolo sobre aquesta ciutat que vol conquerir. Una de les principals diferències respecte a la novel·la va ser el final. Marsé acaba la novel·la amb una conversa anys més tard entre l'amic progre de la Teresa, i el Manolo quan surt de la presó. En canvi la pel·lícula acaba després de la detenció del Manolo per part de la policia, en un pla robat al Cinema Quinqui de l'època, amb el protagonista mirant a càmera abans de donar pas a una onada gegantina trencant contra la casa de Begur. Aquest final va donar peu a moltes interpretacions. Per a Desirée de Fez, crítica de cinema, és la metàfora de la decepció i la impotència del Manolo que no ha aconseguit escapar del barri; per a Òscar López, crític literari, és l'expressió de tota la seva ràbia contra la burgesia. La novel·la té un to molt irònic sobre els comportaments pseudorevolucionaris dels joves universitaris que van protagonitzar les revoltes de 1956 i 1957 a la Universitat de Barcelona, però Herralde te molt respecte per aquests progres i se'ls pren massa seriosament. El que sí que es manté és la idea de Marsé d'explicar la història de la Teresa i el Manolo des de dos mites, el romanticisme ideològic d'ella i la fe en l'escalada social d'ell a través de l'amor.

Els espais

El paisatge del Manolo és el del barri del Carmel, el Parc Güell, les barraques del Turó de la Rovira i el barri de La Salut entre la Plaça Sanllehy i el Parc del Guinardó. La Teresa sap que sempre trobarà el Manolo al Bar Delicias, al costat de la casa de El Cardenal, el vell que des de la seva torre controla el barri i el negoci de les motos robades. Una frontera no visible separa aquest barri marginal dels centres de cultura i poder de la ciutat als que difícilment tenen accés els seus habitants, gent procedent d’altres regions d’Espanya que no parlen català ni estan integrats a la societat.

El paisatge de la Teresa és el de Sant Gervasi amb les grans cases enjardinades i les sales de festa de luxe. Un barri de gent amb diners i poder, que mai s’acosta a aquestes zones de la ciutat on viuen els/les seus/ves treballadors/es o els/les criats/des. En certa manera un gueto de luxe aïllat de la realitat d’una Barcelona en transformació. El Bar Escocès al carrer Mandri és un dels llocs que freqüenta la Teresa amb els amics comunistes de saló, falsament rebels. Hi ha alguns espais que comparteixen tots dos mons: la sala de ball de La Paloma, al carrer del Tigre, o l'Apolo al Paral·lel, llocs d’oci interclassista en els que conviuen joves de la zona alta amb joves procedents dels barris més marginals sense que, en realitat, arribin mai a barrejar-se entre ells. I naturalment, l'hospital on hi ha la Maruja i on es coneixen el Manolo i la Teresa. Fora de Barcelona, només hi ha un escenari important a la novel·la: Blanes, que a la pel·lícula de Gonzalo Herralde s'ha traslladat a Begur. Aquest canvi de localització no era fortuït ni innocent. El 1966 Blanes era un lloc on anava la burgesia barcelonina, mentre que el 1984, quan Gonzalo fa la seva pel·lícula, aquesta burgesia s'ha desplaçat al nord, a la Costa Brava, a la zona de Begur i Aiguablava, que és on ell localitza la casa dels Serrat.Begur era el lloc més pijo de la Costa Brava mentre que Blanes s'havia convertit en un centre d'estiueig de classes mitjanes.

El Pijoaparte un antecedent dels quinquis

Si Fanny Pelopaja és una quinqui desarrelada del seu entorn natural, el Pijoaparte es pot dir que és un prequinqui. A la Barcelona del 1956 i 1957, la delinqüència juvenil no era un problema urgent. Als barris marginals de l'extraradi barceloní, concretament al Carmel, la droga encara no havia arribat. El que hi havia era una xarxa de robatoris de motos i de cotxes organitzada amb mà de ferro per gent com El Cardenal o el Paco. El Manolo és un murcià que arriba a Barcelona a principis dels anys cinquanta i viu a la barraca del seu germà gran, a l’ombra dels canons i dels búnquers del Turó de la Rovira, un barri on la única possibilitat de sobreviure és la delinqüència al servei de El Cardenal robant motos, sense menysprear una estirada de bossa de tant en tant. Però a diferència dels quinquis que protagonitzarien el cinema dels anys setanta, el Manolo no té consciència de delinqüent, ell el que vol és sortir del barri. Per això en diuen Pijoaparte, perquè sempre va vestit de punta en blanc, explota el seu atractiu sexual i té un objectiu, conquerir la ciutat. La distància entre els anys cinquanta i els setanta és la que va d'un noi desclassat i ambiciós a uns adolescents nascuts en un ambient hostil que no els ofereix gaire més sortides. El Pijoaparte pot aspirar a estimar la Teresa;El Torete o El Vaquilla no tenen cap possibilitat ni d'acostar-se a algú com ella.

El càsting i l'ambientació

Una de les coses amb què coincideixen totes les crítiques de l'època és reconèixer que Ángel Alcázar és un Pijoaparte perfecte. Guapo, amb un enorme atractiu sexual, impecablement vestit i pentinat, l’Ángel s'apodera del personatge que ja ningú no podrà imaginar amb un altre físic. Maribel Martín funciona bé en les seqüències amb el Manolo i menys bé en les que té amb els seus pares o amb el Luis, un Juanjo Puigcorbé desagradable i prepotent, com correspon al seu personatge de comunista de saló. El tercer vèrtex del triangle és la Maruja, un paper que va fer de la Patricia Adriani una de les cares més interessants dels vuitanta i noranta, lamentablement absent del cinema des de fa molts anys. La pel·lícula s’enriqueix amb les presències en petits papers d’actors i actrius importants. Mónica Randall és la mare burgesa de la Teresa, mentre que Alberto Closas encarna el seu pare. Guillermo Montesinos interpreta un Bernardo servil i covard, José Bódalo com El Cardenal traspua perversió i Ángel Jove encarna un Paco malcarat i cruel. Només queda assenyalar Cristina Marsillach, una Hortènsia gelosa, i Charo López, com la infermera que no només cuida la Maruja a l'hospital, sinó que també té cura i protegeix la relació entre el Manolo i la Teresa.