...I UNA MICA MÉS D'HISTÒRIA

De Cercs a la Boqueria, passant per Berga

En la biografia de l’Elena Jordi un dels llocs emblemàtics per entendre com va començar la seva trajectòria artística i personal va ser un estanc situat al carrer de la Boqueria, cantonada Rauric, recentment desaparegut.

Ha estat un misteri, fins fa poc, entendre per què aquestes noietes, Montserrat Casals Baqué (Cercs, 1882 - Barcelona, 1945) i la seva germana Celestina Casals Baqué (Cercs, 1891- Barcelona, 1959), que un bon dia de 1906 deixaren la ciutat de Berga acompanyades de la seva mare, la Maria Baqué, i de les filles de la Montserrat, la Pepita i la Maria Capallera, i s’instal·laren a la gran Barcelona, en un lloc tan singular com un estanc. Per què el sector femení d’aquesta família es planteja un canvi de vida tan radical? Sobretot si tenim en compte la complicada separació de la Montserrat Casals (nom real d’Elena Jordi) del seu marit Josep Capallera l’any 1904, i la mort prematura del seu pare, Bonaventura Casals, l’any 1905.

Si en un primer moment, tot feia pensar que va ser una fugida accidentada, relacionada més o menys amb la separació de la Montserrat i el seu marit, la que obligà a les noies a agafar la primera feina que trobaren, ara sabem que no va ser així. El pare de les futures Jordi, Bonaventura Casals, va ser un empresari miner d’èxit que va deixar molts diners i patrimoni suficient a la seva vídua, Maria Baqué, i a les seves filles, Montserrat i Tina, no només perquè portessin una vida còmode, sinó també per comprar l’estanc de la Boqueria. També sabem que un familiar molt proper a la mare havia tingut anteriorment la titularitat de l’estanc de la colònia minera de Fígols, cosa que ens fa pensar que podria ser ell el vincle amb aquest tipus de negoci.

Va ser a l’estanc de la Boqueria, com tampoc era infreqüent en aquella època als estancs, on es va organitzar una animada tertúlia de joves bohemis, on gent de teatre, futurs escriptors i periodistes, alguns vinculats a la revista Papitu, es reunien per parlar una mica de tot, acompanyats d’aquelles simpàtiques i espavilades estanqueres, que poc a poc descobriren fascinades un món diferent del que abans havia estat el seu.

Tots els escrits trobats que fan referència als orígens de la carrera artística de la Jordi coincideixen en esmentar la importància de l’estanc i el seu ambient: Luis Cabañas Guevara en la seva Biografia del Paralelo descriu el lloc com “un estanco pintoresco”; Francesc Curet en la Història del Teatre Català parla de l’estanc com “d’un vertader cau de xivarri i bohèmia, que tancava i obria quan a les mestresses els donava la gana, en el qual es reunien a diari escriptors i artistes, i la plana major del Papitu”; Sempronio en el llibre Barcelona era una festa explica de l’estanc que era un lloc on “es feia més tertúlia que no pas es despatxava tabac [...] Era una penya de gent de teatre i ploma”; Sebastià Gasch en el seu llibre El Molino, referint-se a la seva carrera artística, diu que Elena Jordi "Saltó desde el mostrador de un estanco en la calle de la Boquería, y en el salto, le acompañó su hermana menor, Tina...”; i Miquel Badenes i Rico, a El Paral·lel història d’un mite, coincideix amb Gasch en afirmar “El cas d’Elena Jordi fou bastant original. Es deia en realitat Montserrat Casals i havia arribat a l’escena des d’un taulell d’un estanc del carrer de la Boqueria, que regentava amb la seva germana Tina, i sense més aprenentatge que el seu innat talent unit a una exquisida elegància, la va convertir en la més enlluernadora actriu de vodevil del seu temps.”

Van ser precisament periodistes de la revista Papitu els que van popularitzar a les pàgines de la revista el qualificatiu de “les estanqueres berguedanes” per referir-se a la Montserrat, la Tina, i la Maria, aquesta darrera una amiga d’elles: “...les tres gràcies berguedanes, també han entrat triomfalment en aquest Carnaval y per les portes del Circo Espanyol. Les fins ara anomenades "Les estanqueres” varen tenir, tan menudes y tan gracioses, un èxit sorollós. En mitg de l’alegria carnavalesca, tothom es feia creus del seu aire d’ingenuïtat. Semblaven unes marquesetes que assistien a un ball vestides de llarc, per primera vegada. Y tothom tenia la mateixa sorpresa: sembla mentida que siguin de Berga”.

“La penya de l’estanc” i l’alegre Barcelona bohèmia

Si volem entendre els nexes que uniren als personatges que constitueixen "la penya de l’estanc”, una veritable cort de “les estanqueres”, cal esmentar d’entrada a dos berguedans residents a Barcelona, i vinculats amb el món del periodisme i el teatre: l’escriptor Ramon Vinyes i Cluet (1882-1952), que Garcia Márquez esmenta com el “sabio catalan” a Cien años de soledad, i l’actor de Borredà Ramon Tor Deseures (1880-1951), creador del nom d’Elena Jordi, un veritable encert artístic que ens ha fet gairebé oblidar com es deia en realitat l’actriu. Sempronio ho explica en un article aparegut a la revista Destino, en ocasió de la mort de l’Elena Jordi: “Llamábase, en realidad, Montserrat Casals. Inventóle el seudónimo el poeta Tor Deseuras. Elena Jordi fue un apodo retumbante como hecho a medida para obtenir victorias”. Ramon Tor va ser un gran actor, fet en les primeres dècades dels segle XX, amb una trajectòria destacable en el teatre català, i participació en nombroses pel·lícules de cinema mut.

En el cas de Ramon Vinyes, hem de parlar d’una amistat entre l’escriptor i l’actriu que venia dels temps viscuts a Berga. Les activitats culturals en què participaren els dos i la vida social que freqüentaren els van unir en una bona relació, que duraria tota la seva vida. Podem afirmar, amb tota seguretat, que en el primer viatge que va fer la Jordi a París, l’any 1908, l’acompanyava Ramon Vinyes, convidats els dos per un altre membre il·lustre de “la penya de l’estanc”, el poeta Alfons Maseras (1884-1939), que hi passava llargues temporades. Destacat poeta, periodista, traductor i dramaturg, Maseras dirigí en aquesta ciutat, durant el període de la dictadura de Primo de Rivera, la publicació Le Courrier Catalan.

A més dels ja esmentats, la llista dels noms dels que integraren aquesta divertida colla està plena de sorpreses per la curiositat i la importància dels seus membres, que ens parla indirectament de la capacitat d’atracció que les Jordi exercien sobre aquests joves brillants i il·lustres de la cultura de Barcelona. A continuació, com si es redactéssim les seves targetes de presentació, n’esmentarem alguns més:

Pere Prat Gaballí (1885-1962), fill de Pineda de Mar, escriptor, periodista, i bon amic de Ramon Vinyes i Alfons Maseras. Se’l considera el pare de la publicitat catalana i espanyola.

Josep Tataret (1888-1966), pintor modernista, admirador de Turner, home de paladar fi que freqüentava les taules de l’Hotel Continental. En aquells moments exercia de confident de la Jordi.

Salvador Basseda, conegut com a “Badó dels olis” per l’empresa familiar Olis Basseda situada a la plaça Palau. Els periodistes del Papitu afirmaven que “allà ont hi hagin dones maques y ballaruques, trobaran a n’en Badó Basseda”. Sempre disposat a aportar diners si la gresca s’ho mereixia.

Maurici Vilomara i Virgili (1848-1930), gran escenògraf del teatre català. Membre de l’escola barcelonina d’escenografia, juntament amb altres il·lustres com Soler i Rovirosa i Oleguer Junyent, va participar en els grans projectes escenogràfics del Teatre Líric de Passeig de Gràcia, del Teatre del Liceu, del Teatre Principal, del Romea i del Novetats. Era tot un senyor de Barcelona que ja estiuejava a Puigcerdà, conegut per unes grans patilles i les seves dèries culinàries (amant de les mongetes amb botifarra i el bacallà a la llauna). Segons els seus amics era el que tancava, cada nit, la Rambla.

Manuel de Llanza y de Pignatelli de Aragón, Hurtado de Mendoza y Esquivel (1858-1927). Fill del Comte de Centelles i duc de Solferino. Un veritable aristòcrata a l’estanc de la Jordi. Diputat, senador, aristòcrata bohemi, i polític destacat del partit carlí.

Magí Sandiumenge Turull (1884-1930). Advocat, intel·lectual i periodista, vinculat a la revista Catalunya, fundada per Josep Carner. També va ser col·laborador de La Veu de Catalunya.

Ramón Reventós Bordoy (1882-1923). Periodista i crític d’art. Va dirigir el setmanari Picarol i va col·laborar, entre d’altres revistes i diaris, al Papitu, Pel i Ploma o L’Esquella de la Torratxa. Freqüentava Els 4 Gats i tenia una gran amistat amb Pablo Picasso.

Salvador Vilaregut (1872-1937). Va ser un veritable mentor de l’Elena Jordi. Advocat de formació, va ser un gran periodista, traductor d’obres teatrals i dramaturg. Va col·laborar a les revistes Papitu, La Reinaxença, Pel i Ploma, L’Avenç, Estil, Teatralia i Joventut. Membre del Teatre Íntim d’Adrià Gual i de l’Associació Wagneriana, amb Joaquim Pena. Francesc Curet el definia com “un autèntic i complet home de teatre”.

Alexandre Soler Maryé (1878-1918), fill del gran escenògraf Alexandre Soler Rovirosa. Home de bon gust, culte, un dandi per excel·lència, fou l’ideòleg, l’assessor teatral, director artístic, amic íntim, i tal vegada amant de l’Elena Jordi. De les poques persones que utilitzava monocle a Barcelona per dissimular un ull de vidre, va generar múltiples i divertides anècdotes en les seves aventures nocturnes de joventut. No es pot entendre la carrera teatral i cinematogràfica d’Elena Jordi sense el Jandru, tal i com l’anomenava tothom. De fet, la seva mort prematura, l’any 1918, per la mal anomenada “gripe española”, va representar un cop tant important pels projectes de la Jordi que gairebé l’esborra del mapa.

No cal dir que la singularitat d’aquests personatges i les seves infinites relacions socials i artístiques foren determinants a l’hora d’obrir moltes portes a l’Elena i la seva inseparable Tina. El salt al món del teatre, i en concret a la companyia de la Xirgu, amb tota seguretat es va generar entre les parets de l’estanc. No és doncs agosarat afirmar que a l’estanc de la Boqueria és on va començar (gairebé) tot.

 

Imatges
Fotografia d'Elena Jordi a l'estanc. Autor: desconegut. Font: Filmoteca de Catalunya
Fotografia de família. Autor: desconegut. Font: Filmoteca de Catalunya
Retrat d'Alejandro Soler. Autor: desconegut. Font: CUNILL CASALS, Josep. Elena Jordi: una reina berguedana a la cort del Paral·lel (Àmbit de Recerques del Berguedà, 2021)