Història del cinema

Després de dos primers intents que no tingueren continuïtat –un, l’any 1902, i l’altre, el 1906–, el 1908 la Junta Directiva del Retiro presidida per Simó Llauradó i Clarà engega per tercera vegada el projecte d’oferir sessions de cinema als seus socis i als sitgetans en general. El 8 de febrer, Llauradó signa un contracte amb l’empresari vilafranquí Josep Bolet Via, mitjançant el qual El Retiro li cedeix gratuïtament el primer any la sala teatre amb l’objectiu que aquest hi instal·li un “cinematògraf perfeccionat”.

La sessió de l’estrena d’El Retiro és el dissabte 7 de març de 1908 amb la projecció de films Caballo desbocado, de Louis J. Gasnier, i El pescador de perlas, amb direcció de Ferdinand Zecca i fotografia de Segundo de Chomón.

El novembre del 1908, tal com es feia a les grans sales de Barcelona, Bolet substitueix el gramòfon que acompanyava els films i aposta per amenitzar les sessions amb música en directe i també amb espectacles de varietats. El 1916 un incendi destrueix la sala quasi en la seva totalitat i es torna a construir amb la mateixa estructura. D´aquesta primera etapa no es conserven imatges interiors del cinema, únicament de l´exterior.

El 16 de novembre del 1930, l’empresari de cinema Pere Vaqué Rué signa un contracte de sis anys amb El Retiro en el qual es compromet a instal·lar la maquinària necessària per a que al saló-teatre es puguin oferir sessions de cinema sonor. La data escollida per a l’estrena és el cap de setmana del 6 al 8 de desembre del 1930.

L’esclat de la Guerra Civil no interromp les sessions, tot i que El Retiro és confiscat i es converteix en l’Ateneu Cultural Proletari. En els primers mesos, doncs, s’anuncia com a Cinema Proletari, fins que el març del 1937 recupera el seu nom de sempre. No és fins el 10 d’octubre de 1940 quan comença de nou l’activitat amb un nou contracte de lloguer amb l’empresari Miquel Targa Castañé. El 18 d’octubre del 1940 la sala reobre les seves portes amb dos films de la Metro: La voz que acusa i El ángel negro. Abans d’acabar la dècada, Targa engega, als estius, les sessions de cinema a l’aire lliure als jardins de la societat.

Al març de 1954, la directiva signa un altre contracte amb els empresaris Felip López Ara, Enric Massó Martí i Artur Llansó Folch, tres cunyats sitgetans que esdevenen els llogaters de la sala i els jardins fins al 1968. Els anys cinquanta estan plens de sorpreses i novetats. A les acaballes de l’estiu del 1952, té lloc l’estrena d’una pel·lícula llargament esperada: Lo que el viento se llevó.

Tanmateix, la gran novetat d’aquella època és l’arribada del CinemaScope, impulsat per la Fox a l’inici dels cinquanta. La túnica sagrada és el primer film que es projecta al Retiro en CinemaScope. S’estrena el 25 de febrer de 1955.

Els èxits continuen en els primers anys seixanta, malgrat la dura competència que El Retiro manté amb els altres dos cinemes de la vila: el Prado i, sobretot, el Rialto. El 31 de desembre del 1968 l’empresa formada per López, Llansó i Massó deixa de ser la llogatera del cinema, i traspassa la gestió a l’entitat del Retiro, amb el directiu Francesc Borderia com a dinamitzador.

Entre l’abril del 1969 i l’agost del 1970, l’interior del saló-teatre és enderrocat i bastit de nou segons els gustos i el confort d’una sala moderna. El cinema torna a obrir portes el 26 d’agost del 1970, amb el passi del musical Noches en la ciudad, dirigit per Bob Fosse.

L’octubre d’aquell 1970, el nou cinema Retiro es converteix en la seu de la III Setmana Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror, organitzada per l’entitat Sitges Foto-Film. Un festival competitiu que a principis dels vuitanta perd el qualificatiu “de Terror”, i es queda només amb l’adjectiu “fantàstic”, un terme que passa a englobar ja diversos subgèneres cinematogràfics. Quan el 1992 l’auditori de l’Hotel Melià Sitges es converteix en la seu oficial del festival, el Retiro passa a ser una sala complementària on es projecten films de diferents seccions del certamen.

El 1983 s’endeguen els cicles de Comarques de la Filmoteca de Catalunya que s’allargarien fins al 1996, i permeten als cinèfils de la vila gaudir de nombrosos films clàssics o bé de cintes quasi desconegudes fora del circuit comercial. Per tot això, i pel conjunt de la seva programació al llarg de l’any, la Generalitat concedeix al Retiro el Premi de Cinematografia a la Millor sala d’exhibició de l’any 1989.

L'actualitat

La Mostra de Cinema Català, entre 1983 i 1994, i el cicle Estudiants i Cinema, des de 1992 fins l’actualitat, són dues de les iniciatives cinèfiles que el Retiro ha ofert durant les últimes dècades. La primavera del 1994, l’entitat firma un contracte d’arrendament amb l’empresa Sala Vors S.L. i a finals del 2012, es fa càrrec de la gestió del cine l’empresa Cinemes de Sitges S.L. Al cap de dos anys, El Retiro arriba a un acord amb l’actual llogater, Manuel Gómez, administrador de l’Associació Catalana de Cinemes Independent S.L., empresa que ja explotava diverses sales a d’altres poblacions catalanes.