Un inici ple d’energia

El Cineclub Vilafranca neix l’any 1968, quan s’anuncia la seva creació en el marc de la I Semana del Nuevo Cine Español, una mostra organitzada per un grup de joves cinèfils al cinema Victòria vilafranquí. Durant aquella setmana de setembre es projecten pel·lícules com La caza (Carlos Saura, 1966), La dama del alba (Rovira-Beleta, 1966) o Ensayo de un crimen (Luis Buñuel, 1955), i és només un mes més tard, el 28 d’octubre de 1968, quan té lloc la projecció de Zazie en el metro (Louis Malle, 1960) al Cinema Majèstic vilafranquí, tret de sortida oficial del Cineclub Vilafranca.

 

Durant els primers anys, l’entitat, presidida per Francesc Olivella, té una molt bona acollida de públic, erigida com a principal ambaixadora del cinema d’autor a la ciutat. Organitza cinefòrums i cicles com la Setmana del Cinema Francès i programa títols tan disruptius com Repulsió (Roman Polanski, 1965), Hiroshima, mon amour (Alain Resnais, 1959) o Mamma Roma (Pier Paolo Pasolini, 1962). També organitza, el 1969, un curs de formació cinematogràfica impartit per Antoni Kirchner, Miquel Porter, Terenci Moix, Pere Ignasi Fages, Josep Maria López Llaví, Enric Lahosa i Romà Gubern.

Tanta és l’empenta amb què arrenca l’entitat que el 1970, menys de dos anys més tard de la seva fundació, rep el Premi Sant Jordi al Millor cineclub català. L’activitat segueix amb sessions com Viridiana (Luis Buñuel, 1961), projectat clandestinament, o Dante no es únicamente severo (1967), obra de Jacint Esteva i Joaquim Jordà sorgida de l’Escola de Barcelona i que compta, en la seva presentació a Vilafranca, amb la presència d’Esteva juntament amb les protagonistes, Romy, Serena Vergano, Enrique Irazoqui i el fotògraf Leopoldo Pomés. Com el moviment cinematogràfic barceloní, el cineclub vilafranquí i tants d’altres són un clar reflex d’una avantguarda cinèfila i ideològica que plasma perfectament el programa de mà d’aquella sessió, on es convida al públic a intervenir durant la projecció: “Cine-club Vilafranca no tiene inconveniente en que ud. se manifieste durante la proyección, a favor o en contra. “Dante...” es un film para verlo con entera libertad.”

Durant els anys setanta passen per les pantalles del cineclub obres de cineastes com Kurosawa, Godard, Losey, i directors catalans com Jaime Camino o el mateix Esteva hi presenten els seus nous films. També organitzen cicles dedicats a Buñuel, Fellini o Welles i, durant la temporada 1979-80 se celebra la sessió 300 de cineclub, amb la Gran Festa del Cinema Mut. En aquest esdeveniment, al Cinema Bolet, es projecten quatre clàssics acompanyats pel piano de Montserrat i Roser Ríos, Rosa-Maria Torruella i Montserrat Vall-llovera.

 

 

De la continuïtat al crescendo

Amb l’arribada de la dècada dels vuitanta, Rosa Colet assumeix la presidència del cineclub, en un període marcat per l’obertura del Cinema Bogart. La sala es converteix en la principal seu de l’entitat, que hi programa una sessió quinzenal. Els títols, en aquesta etapa, estan parcialment condicionats per la direcció del cinema, que fa un primer cribratge sobre el qual la junta del cineclub decideix. Això no impedeix que s’hi facin cicles dedicats a Jean-Luc Godard o s’hi programin films tan radicalment independents com La possessió (Andrej Zulawski, 1981), Pink Flamingos (John Waters, 1972), o El olor de la papaya verde (Tran Anh Hung, 1993), entre molts altres.

L’any 1993 el cineclub celebra el seu 25è aniversari amb diversos cicles de cinema de gènere —thriller, musical o comèdia— presentats per crítics com Miguel Fernando Ruiz de Villalobos, Jordi Costa o Xavier Pérez. Per la seva trajectòria, l’ajuntament de la ciutat els atorga la Medalla de la Vila.

Tres anys més tard, el 1996, el Cineclub Vilafranca engega una nova iniciativa que serà el principi d’un canvi profund en l’entitat. Es tracta de la primera Mostra de Curtmetratges, fruit de la qual es forma una nova junta encapçalada per Josep Ferret que arrenca un any abans, el 1995. En aquesta nova etapa, l’entitat multiplica el nombre de sessions, menys condicionades per la línia de programació del Cinema Bogart, amb un film setmanal. S’hi projecten pel·lícules com Ararat (Atom Egoyan, 2002), Mi nombre es Joe (Ken Loach, 1998), Núvols passatgers (Aki Kaurismäki, 1996), Dead Man (Jim Jarmusch, 1995), Rompiendo las olas (Lars von Trier, 1996) o Celebración (Thomas Vinterberg, 1998). A més, a principis dels 2000 s’estrena la primera pàgina web del cineclub.

 

Un cineclub amb sales pròpies

L’any 2006, el Cineclub Vilafranca canvia de junta i presidència —ara l’entoma Josep Maria Escofet— però manté la seva programació regular al Cine Bogart, amb dues sessions cada divendres en les quals es projecta un cinema d’altra manera invisible a la capital penedesenca. Des de clàssics fins a obres contemporànies de culte com 9 Songs (Michael Winterbottom, 2004), Bloody Sunday (Paul Greengrass, 2002), cinema iranià o coreà... troben el seu lloc a la pantalla gran de la mà del cineclub en un moment on hi ha encara tres sales funcionant a la ciutat. Tanmateix, aquesta xifra cau el 2006, quan tanca el Bogart i el cineclub s’ha de traslladar a la sala petita del Casal, on també s’hi projecten films comercialment fins al 2011, quan fruit de la crisi econòmica també abandona l’exhibició cinematogràfica. Només queden el Cinema Kubrick i les sessions de cineclub al Casal, cada dijous.

 

La reducció d’oferta cinematogràfica al municipi propicia un augment de sessions del cineclub, que es permet experimentar durant els caps de setmana i programar un cinema més comercial, com The Artist (Michel Hazanavicius, 2011), La dama de hierro (Phyllida Lloyd, 2011). La conjunció de totes aquestes circumstàncies, sumades a les de l’imminent canvi de formats d’exhibició, fan que la junta del Cineclub Vilafranca opti per fer un pas endavant i donar-se d’alta com a exhibidor. La sala petita del Casal es rebateja com a Sala Zazie, en honor a la primera projecció del cineclub, i amb l’ajut del propi Casal i de l’ajuntament de la ciutat, poc més tard s’obté un projector digital. Paral·lelament, la que havia estat la Mostra de Curtmetratges de Vilafranca passa a formar part, el 2011, del Festival Most, una iniciativa conjunta del cineclub i el Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, que creix ràpidament i es converteix en un festival de referència al país, maridant vi i cinema.

Durant els seus primers anys de vida, la Sala Zazie funciona molt bé, i el cineclub arriba als 225 socis. Tanmateix, a finals de la dècada dels 2010 l’entitat pateix sotracs econòmics que redueixen aquesta xifra a gairebé la meitat fins que, l’any 2021, hi ha un nou canvi de junta que coincideix amb el tancament del Cinema Kubrick, molt ressentit per la crisi de la covid-19. El nou equip directiu decideix fer-se càrrec també d’aquest històric cinema, que reobre sis mesos després en una festa on, entre altres coses, es projecta un vídeo de Katharina Kubrick, filla de l’històric director, desitjant sort en aquesta nova etapa.

 

Text redactat amb la col·laboració de Josep Ferret i Pablo Sancho.

Bibliografia:

OLIVELLA, Anna (1989). Història del cinema a Vilafranca (1989-anys 80’s). Vilafranca del Penedès: Ajuntament de Vilafranca del Penedès. DIVERSOS AUTORS (2008). 5 per 40. Cinc mirades per quaranta anys de Cine Club Vilafranca. Vilafranca del Penedès: Cineclub Vilafranca i Edicions i Propostes Culturals Andana.