Actividades Academia

En 12 anys de Premis Gaudí, elles i ells, professionals de diversos àmbits i magnífiques trajectòries, han viscut diverses vegades l’experiència d’estar nominats als guardons de l'Acadèmia del Cinema Català

ALMA CASAL. Maquillatge i perruqueria. Guanyar un premi Gaudí és molt gratificant perquè suposa un reconeixement de la feina per part d’altres professionals. I crec que per la indústria són encara més bons ja que serveixen per promocionar-la més enllà de Catalunya, explica Alma Casal. Amb tres premis Gaudí al sarró (per Pa negre, [REC]4: Apocalipsis i Incerta glòria) i dues nominacions més (per Mientras duermes i El bosc), aquesta professional porta dues dècades pentinant i maquillant actors i actrius en produccions com Els sense nom (1999), Son de mar (2001), El camino de los ingleses (2006) o Mindscape (2013). Una reconeguda trajectòria que va començar relacionada amb la fotografia i el disseny de vestuari: Em van oferir treballar en una pel·lícula i allà vaig descobrir el maquillatge al cinema, del que em fascina la capacitat d’integrar el color amb la llum en moviment i l’alquímia creativa amb director, actors i resta de l'equip, units per explicar una història. Malgrat tot, Casal es mostra preocupada pel seu ofici: Un bon resultat no depèn només del talent, fa falta un bona base logística: dies de preparació, equip i equipaments, i que els sous estiguin al nivell de l’especialització que requereix el treball per la gran pantalla, on sovint, amb els actors, no hi ha més elements que la llum i el maquillatge i perruqueria. Crec que estem vivint un moment on la nostra feina necessita recuperar la valoració que s’ha anat perdent durant l’última dècada, coincidint amb l’arribada del cinema digital i el low cost. M’agrada pensar que entre tots ho aconseguirem.

              

BALTER GALLART. Direcció artística. Amb cinc nominacions i dos premis Gaudí, per Los últimos días (2013) i Anacleto: Agente secreto (2015), el vallesà Balter Gallart és un dels directors artístics més prestigiosos del país, i tot un ambaixador d’una professió que, diu, fora de l’entorn d’un rodatge es coneix molt poc. I amplia la idea: Sovint et pregunten en què consisteix i se sorprenen que el que veuen en pantalla sigui una recreació feta per tot un equip, i no localitzacions existents. Això té la seva part positiva, vol dir que fem bé la feina i no es nota que hi hem intervingut. Estaria bé que es fes una mica de pedagogia de l’ofici, perquè arribi a la gent, i fer-lo valdre com es mereix. Jo mateix, abans de dedicar-m’hi, no en sabia res i mai m’havia plantejat que fos un ofici del cinema. Format a l’escola Massana, aquest professional amb més de 30 anys d’experiència ha treballat amb cineastes com Bigas Luna (Huevos de oro, La teta i la lluna), José Luis Cuerda (La lengua de las mariposas, Los girasoles ciegos), Oriol Paulo (El cos, Contratiempo, Durante la tormenta) o Javier Ruiz Caldera (Spanish Movie, Superlópez). I gaudeix de l’ofici (quan m’arriba un guió nou és com si em fessin un regal, i cada vegada és com si fos la primera, diu) i del reconeixement de la indústria: Fa il·lusió tenir tantes nominacions, i rebre un premi que dona la pròpia gent del cinema és una manera de dir que vas bé. Els Gaudí i la seva gala han ajudat a donar visibilitat i prestigi al cinema fet aquí, sobretot entre el gran públic, generant interès, i el que abans era un ofici minoritari, ara interessa a molta gent jove.

JAUME MARTÍ. Muntatge. Endur-se un Gaudí és un subidon d’autoestima, un estímul per seguir treballant intensament, i evidentment t’ajuda a ser conegut dins de la indústria. Aquests premis són bons perquè són un aparador immillorable de la nostra producció, en un entorn sense les clàssiques distraccions abusives de la indústria anglosaxona. Els premis ajuden a que l’audiència conegui el cinema més destacat de l’any rodat a casa nostra, afirma Jaume Martí, muntador amb 20 anys d’experiència (ja tenim una edat… fora bromes, les nominacions i premis deuen voler dir que fa uns quants anys que fem les coses ben fetes i que treballo en pel·lícules amb repercussió, i amb directors de renom que ho faciliten) des de les seves primeres feines a produccions com la sèrie Happy House (1999). Guanyador de dos Gaudí, per Transsiberian (2008) i Un monstre em ve a veure (2016), ha treballat a Fràgils (2005), Yo soy la Juani (2006), Contratiempo (2013) o les sèries Sé quién eres (2017) i Criminal: França (2019). Martí és contundent reivindicant el muntatge com a art: Tots els departaments pensen que el seu ofici està discriminat però el nostre és el més infravalorat. L’espectador no sap el què fem i desgraciadament encara hi ha massa gent dins de la indústria que es pensa que la nostra és una feina tècnica, i per tant, poc rellevant. Tot el contrari. Per aquest motiu va néixer fa dos anys l’Associació de Muntadores i Muntadors de l’Audiovisual de Catalunya, per fer pedagogia i donar visibilitat al nostre art.

MARC ORTS. So. Si hi ha un home rècord és ell: dinou nominacions i cinc premis Gaudí brillen en un currículum envejable. Quan el guanyes, la satisfacció és plena, però no deixa de ser flor d’un dia, ja que has de continuar treballant i donant l’alt rendiment que se’t demana a cada film. Dins del sector crec que potencia comercialment la pel·lícula premiada i ajuda a que tingui més recorregut, explica. Enguany aspira al premi per Dolor y gloria, d’un Pedro Almodóvar que ja ha comptat amb ell a La piel que habito (2011), Los amantes pasajeros (2013) o Julieta (2016). També habitual a les pel·lícules de J.A. Bayona (dos dels Gaudí d’Orts van arribar amb Lo imposible i Un monstre em ve a veure), de Javier Ruiz Caldera (amb Anacleto: Agente secreto va endur-se’n un altre, i va estar a punt de fer-ho amb Superlópez), i de Jaume Balagueró (el primer Gaudí va arribar amb [REC]2, ha format part de les quatre entregues de la saga, i ha treballat a Fràgils o Musa), Marc Orts reivindica el seu ofici, fent que el so de les pel·lícules sigui impecable: Crec que cada dia fem que es valori més, ja que els nivells d’exigència creixen cada any i cada productora li dona realment el valor que té. Crec que totes les especialitats acaben tenint la seva importància dins la seva pròpia complexitat. A aquestes alçades, ja amb una llarga trajectòria, intento que la meva professió sigui justament reconeguda i valorada. Ara mateix formo part de l’associació de sonidistes APSA, on intentem donar visibilitat a la nostra feina.

MERCÈ PALOMA. Vestuari. Ser una de les més nominades a la història dels Gaudí em sorprèn, perquè no fa pas tant de temps que estic en el món del cinema. La major part de la meva carrera com a figurinista ha estat en altres àmbits. I m’il·lusiona pel que té de reconeixement d’una feina que no està a primera línia d’atenció, explica Mercè Paloma, des de l’experiència d’haver aspirat a set premis (enguany, per Elisa y Marcela) i haver-se’n endut quatre cap a casa, per Pa negre (2010), Stella Cadente (2014), Incerta glòria (2017) i El fotógrafo de Mauthausen (2018). El seu ofici, encapçalant equips que s’encarreguen de vestir els personatges de les pel·lícules amb rigor o imaginació, segons el projecte, és, explica Paloma, un gran desconegut. Quan dic que sóc figurinista, veig immediatament que la gent no sap pas què és. La importància del vestuari en el cinema no se li escapa a cap director, però sí que cal reivindicar la importància dels equips de vestuari, que requereixen gent molt especialitzada que massa sovint treballa en condicions de certa precarietat. Amb una llarga experiència en teatre, dansa i òpera, i amb feines dins l’audiovisual per televisió (en produccions històriques com La granja o Oh, Espanya!), aquesta terrassenca fa honor a la tradició tèxtil de la seva ciutat d’origen, recentment distingida com a ciutat creativa per la UNESCO. Entre els seus darrers treballs hi ha el disseny de vestuari en films com La librería (2018) i en sèries com El día de mañana (2018) o Hache (2019). Com ella diu, projectes engrescadors que m’encoratgen a seguir aprenent.

MONTSE RIBÉ. Efectes visuals. És una de les professionals catalanes més internacionals, habitual col·laboradora de J.A. Bayona (va guanyar un Gaudí pels efectes visuals de Un monstre em ve a veure i un altre pel maquillatge de Lo imposible), Pedro Almodóvar (enguany és candidata per Dolor y gloria, i és als crèdits d’Hable con ella, La mala educación, La piel que habito o Julieta) o Guillermo del Toro, amb qui va rodar Hellboy II i La cumbre escarlata després d’endur-se un Oscar de Hollywood per El laberinto del fauno. Onze vegades nominada als Gaudí, té clar que la seva és una especialització que ha guanyat en prestigi i reconeixement als darrers anys (abans semblava que només es podien fer efectes visuals als Estats Units o a Anglaterra; ara cada vegada hi ha més tècnics, més empreses, més escoles, que es dediquen a això), i confessa com es va enamorar de la seva professió: Des de petita em fascinava el món de les criatures fantàstiques, de la imaginació, d’inventar-se personatges que no existien. Vaig començar dibuixant però no en tenia prou plasmant-los en dues dimensions, els volia tocar, els volia tenir al davant. Pel·lícules com E.T. El extraterrestre, Gremlins o Dentro del laberinto em van fer pensar que jo volia fer això. O com Amadeus, on hi havia un envelliment dels personatges que em va impactar moltíssim. M’encanta que la meva professió és molt creativa, no funcionen les fórmules, i permet moltes tècniques: des de l’escultura o la pintura, al maquillatge o l’aplicació de pròtesis i motllos…

---

Autor: Àlex Montoya. Aquest article forma part del Monogràfic especial dels XII Premis Gaudí publicat amb La Vanguardia el 12/01/2020.