Pep Gimeno 'Botifarra', el cant de les arrels

El cant tradicional –o de transmissió oral– valencià conté una barreja d’arrels andalusines, centreeuropees i mediterrànies. A finals del segle XX es trobava en perill d’extinció per tres motius fonamentals: la pèrdua de la seua funcionalitat, la pressió dels grans mitjans de comunicació de masses i la condició de cultura perifèrica no castellana en un Estat espanyol que sorgia de quaranta anys de dictadura castellanista. En situacions com aquesta, el futur sovint depèn més de la iniciativa individual de les persones que no pas de la garantia dels poders públics. Aquest ha estat el cas de Pep Gimeno "Botifarra", que en la dècada de 1980 va eixir a buscar cançons tradicionals gairebé oblidades de les comarques centrals del País Valencià. En companyia de la colla d’amics del grup de danses Sarau i gravadora en mà, "Botifarra" va anar enregistrant, una a una, les cançons dels 'güelos' (avis), els vells cantadors i cantadores que ja no trobaven a qui transmetre una tradició arraconada. Amb Sarau, "Botifarra" va fer un treball de recerca que també incloïa paraules, dites, refranys, succeïts o romanços gairebé perduts en llengua catalana. Al País Valencià ja hi havia qui en feia, de recerca. Restaven també els cants populars al carrer, i fins i tot hi trobem un grup d’èxit com Al Tall que ha complert gairebé 40 anys fent música nova sobre la base de la música popular dels Països Catalans i la Mediterrània. Amb Pep Gimeno "Botifarra", però, es produeix un petit miracle quan un dia, cap al 2006, un bon amic l’anima a gravar un disc en solitari i pujar als escenaris amb aquelles peces recopilades 25 anys enrere. És llavors que es desferma un carisma inèdit, una veu potentíssima i un espectacle que rememora les arrels més profundes. Tot plegat fa que el públic responga com potser no ho havia fet mai abans amb un artista semblant als Països Catalans. I el jovent del món globalitzat del segle XXI acabarà coneixent, cantant i estimant les cançons dels 'güelos'.