DE LA CATEDRAL DEL VODEVIL A LA CATEDRAL DEL CINEMA

catedral-cinema.jpg

...I UNA MICA MÉS D'HISTÒRIA

La catedral del vodevil

L’any 1918 es produïren tres esdeveniments que acapararen, especialment, l’atenció de l’Elena Jordi: les obres de construcció del que havia de ser el seu teatre a l’actual Via Laietana, la producció de la pel·lícula Thaïs, i, en el terreny personal, la mort de l’amic, assessor artístic i, en alguns moments, company sentimental, Jandru Soler Maryé, en plena pandèmia de la grip que va afectar a tot el món.

La Jordi havia treballat de valent, com a actriu i empresària, sobretot des de l’any 1914 al 1917, en la seva companyia pròpia, instal·lada al Gran Teatro Español del Paral·lel que ella mateixa va gestionar en règim d’arrendament.

Aquests anys d’esforços, aventures, viatges i més d’un maldecap, es veieren recompensats amb importants ingressos econòmics, que permeteren a la Jordi gaudir d’una bona vida i tenir la solvència econòmica suficient per afrontar projectes de tanta envergadura com la construcció, des de zero, d’un gran teatre que havia de portar el seu nom. Un somni freqüent de les grans actrius de l’època, que algunes van realitzar a París i a Londres.

Si en l’aspecte artístic la Jordi va ser una “reina del vodevil”, i en això no cal insistir massa, en el terreny empresarial era una dona d’empenta amb bon olfacte pels negocis –intuïció segurament heretada del seu pare– i que no s’espantava davant de les dificultats.

En referir-nos a la construcció del Teatre Elena Jordi, ens trobem amb aspectes difícils d’aclarir, sense repetir alguna de les moltes especulacions que aquella operació fallida finalment va provocar.

Per començar, direm que l’edifici del futur teatre havia d’aixecar-se en un solar proper a l’antic carrer de Bilbao, que posteriorment va correspondre al número 53 de la Gran Via Laietana.

Cal recordar que la desaparició de les antigues muralles de Barcelona va propiciar l’obertura de nous carrers en la zona que s’anomenava popularment “la Reforma”. El carrer més important havia de ser la Via A, actual Via Laietana, amb la funció d’enllaçar el nou barri de l’Eixample, projectat per Cerdà, amb el port. La febre de la construcció que això provocà va afavorir l’especulació immobiliària i va fer que solars d’antiga propietat municipal passessin, irregularment, a titularitat privada. De tot aquest procés no n’era aliena la Lliga Regionalista de Cambó, que es feia ressò de les demandes de la burgesia per millorar les comunicacions, i que veia en la creació de vies més amples una manera de poder controlar més eficaçment els desordres que es poguessin produir dins de la Ciutat Vella.

Tot aquest context és important per entendre les suposades relacions comercials de Francesc Cambó –o algun dels seus representants– amb Elena Jordi i el projecte de construcció del nou teatre. Alguns cronistes de l’època han especulat –i altres ho han repetit– que l’interès de Cambó per aquest solar podria tenir relació amb l’especulació i la construcció de nous habitatges en aquesta zona. De fet Cambó va estar darrere de noves edificacions, finançades per ell i projectades per l’arquitecte Florensa.

Un projecte ple d'especulacions

Tot i que l’edifici va ser realment construït i, fins i tot, va arribar a tenir instal·lat a la façana el rètol amb el nom “Teatro Elena Jordi”, una sèrie de fets van fer que mai arribés a inaugurar-se com a tal. L’esmentat Sempronio, en el llibre Barcelona era una festa, ho explica així: “Elena Jordi va guanyar tants diners, que l’any 1918 va comprar per mig milió de pessetes el solar de la via Laietana on avui hi ha el Palau del Cinema. Tenia el propòsit d’edificar-hi un teatre que portés el seu nom. Però el projecte no va anar més endavant. Pel mig va córrer el rumor que Francesc Cambó volia que li traspassés la propietat. El polític i l’actriu eren amics”. En aquest fragment Sempronio ens informa del preu que va pagar l’Elena Jordi pel solar i podem dir, que a l’any 1918, mig milió eren molts diners. També deixa constància dels vincles existents entre el polític i l’actriu.

Uns anys abans que Sempronio, Luis Cabañas Guevara, molt més sensacionalista i poc precís, havia explicat aquest fet en la seva Biografia del Paralelo: “Desde entonces, o por la venta del estanco, o por las ganancias logradas con las representaciones de Salomé, o por lo que fuere, la Jordi se instaló en una casa de la Gran Vía, entre la Plaza de la Universidad y Muntaner. Vistió mucho y acudió a todos los teatros, bailoteos y restaurantes. Frecuentó el Paralelo, deteniéndose ante los teatros, pensativa. Llegó a comprar un solar en la reforma que destinaba a un teatro, que empezó a edificar. Cambó tuvo la misma idea y destacó a Fernado Agulló para que viera de obtener de la Jordi la venta de la finca. Se negó, y Agulló creyó intimidarla, diciéndole:
-Es que se trata de Cambó.
-Mire, a mí, Cambó –respondió la Jordi– me...
Y soltó un exabrupto que, cuando nos lo repitió Agulló, lo hizo horrorizado.”

A més d’unes simplificacions històricament discutibles, Cabañas Guevara passa pels anys i pels fets a velocitat supersònica, com si de l’estanc a la construcció del teatre no hagués passat gairebé res. Per acabar-ho d'arrodonir, l’enfrontament que dibuixa l’autor entre la Jordi i el Cambó no deixa de ser una anècdota imprecisa i sensacionalista que potser reforçaria la personalitat de la Jordi, però que és difícilment creïble, si considerem que tots dos ja eren amics en aquell moment o, com a mínim, coneguts.

En qualsevol cas, aturem-nos en aquest il·lustre intermediari al que fa referència Cabañas Guevara en el fragment citat, doncs era, ni més ni menys, que Fernando Agulló Vidal (1863-1933), periodista, poeta, bon gastrònom i destacat polític, primer Secretari de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Cambó. El que ens interessa en el nostre cas és que, per damunt de tot, Agulló era amic personal i home de confiança de Francesc Cambó.

El triangle es completa si ens fixem en qui és el marit de Tina Jordi: Francesc Xavier Calderó, advocat i polític, i un altre dels homes de confiança del cercle més proper a Francesc Cambó. Per tant la línia Agulló - Calderó - Cambó era forta i evident. A partir d’aquí, i pensant que aquesta relació ja podia existir anys abans, es fa difícil afirmar que la Jordi i en Cambó no es coneixien, o que el polític hagués de recórrer a Ferran Agulló per fer d’intermediari en la compra del solar, si el futur cunyat de l’Elena, l’any 1918, era proper a Cambó.

De fet, aquestes discrepàncies de mal to que suposadament haurien enfrontat a la Jordi i a Ferran Agulló van portar a l’actriu a interposar, en el futur, una querella contra Cabañas Guevara. Miquel Badenas, en el seu llibre El Paral·lel, història d’un mite, relata així aquest episodi: “En escudar-se Cabañas Guevara amb el pseudònim, li va permetre llançar ara i adés les mentides que fabricava la seva ment enfebrada. En l’exili i, sense tenir lloc on caure’s mort, que li importava! Conta en Sempronio en un dels seus admirables llibres que Elena Jordi, aquella elegant actriu que tant va dignificar el vodevil de la seva època, sentint-se greument ofesa per les frases i mentides que d’ella va escriure Cabañas Guevara en la seva Biografia del Paralelo, va demandar-lo, naturalment sense cap resultat, en estar l’ofensor a l’estranger i ser amaparat amb pseudònim”.

Altres cronistes que han deixat constància del projecte de construcció del teatre de la Jordi en termes semblants a les cites anterior són Sebastià Gasch (1897-1980), en el seu llibre El Molino, i Miquel Badenas i Rico, en un llibre més recent, El Paral·lel, història d’un mite.

Però és en el Papitu, del dia 6 de novembre de 1918, en un article titulat “Barcinoctambulia, vaudevilleries” on trobem dades més concretes sobre la construcció del teatre. Pel que sembla, en el mes de novembre d’aquell any, les obres estaven començades i avançaven regularment. L’article és una reflexió sobre el que representava, i es mereixia, l’actriu. Probablement, un del articles més bells dedicats a ella: “Elena Jordi, mestra superior en galanteria la del bell parlar i les camises històriques sembla que aquesta temporada, permaneixerà allunyada de l’escena dels seus triomfs ininterromputs. Està segons diuen molt atrafegada en les seves obres del futur teatre que durà el seu nom i que s’està construint al cap damunt de la Reforma. Elena Jordi és una força viva catalana, industrial i espiritual a un mateix temps”.

El periodista continuava destacant la vesant magistral de la Jordi per algunes generacions de joves: “Fou la Jordi la que educà aquestes generacions a primera joventut. Assistirem a l’espectacle d’aquelles nits a l’Español, l’antic teatre de drames espeluznants, on veiérem La primera vegada i Cuida’t de l’Amèlia. Aquell públic que baladrejava a l’Alcazar per unes “pantorrilles” acollia en el més perfecte i respectuós silenci l'exhibició d’una dotzena de camises en escena. Aquell silenci volia dir molt. Era un triomf més de Catalunya, la superioritat demostrada per l’art català, ben català de l’Elena, sobre les peteneres pocasoltes de tablado. Si la Jordi no hagués sigut una dona catalana, no hauria tingut ni la espiritualitat, ni el tacte necessari per agrupar, mobilitzar i orientar les nostres forces morals, immorals hauríem dit de l’antiga escola. Ella sapigué, amb el miracle de la portentosa influència d’una camisa, despertar el gust artístic i estètic del jovent alegre”.

I quan ja tenia penjat el cartell...

Tornant a l’estat de les obres de construcció del teatre, la revista La Escena Catalana del 15 d’octubre de 1918 aportava aquesta informació: “En la Gran Via Laietana, en uns solars que toquen amb la primera casa del carrer de Bilbao, s’hi ha començat a aixecar un teatre que portarà el nom d’Elena Jordi, qual propietat perteneix a n’aquesta popular actriu que pensa inaugurar-lo amb una esplèndida temporada de vodevil en català”.

En el darrer trimestre de l’any 1918 les obres es realitzaven a bon ritme i, fins i tot, es parlava de la possible inauguració pel mes de febrer de l’any 1919. Evidentment amb una companyia catalana de vodevil encapçalada per la Jordi. La mateixa La Escena Catalana, del dia 21 de desembre de 1918, en el número 25, ho explicava així: “Segueixen activant-se els treballs de construcció del “Teatre Elena Jordi” que s’està aixecant en la gran Via Laietana tocant al carrer de Bilbao, on abans existia el torrent de Jonqueres. Aquest coliseu probablement s’inaugurarà el mes de febrer amb una companyia catalana de primer ordre encapçalada per la popular Elena Jordi qui es proposa representar obres del gènero d’alta comèdia vaudevillesca”.

Semblava doncs que l’estructura de l’edifici i la seva façana principal estaven pràcticament acabats. Res feia pensar, en aquell moment, que el teatre no fos inaugurat en els terminis previstos. Fins i tot tenia el rètol instal·lat a la façana principal, no exempt de polèmica per estar en castellà, tal com recull el número 4 de La Novel·la Teatral Catalana: “Que ningú sap perquè la Elena Jordi ha fet posar “teatro” i no “teatre” tal com s’escau i pertoca en el que està fent construir en la Gran Via (Laietana) de la nostra ciutat. Ens permetem donar un consell acertat a la simpàtica actriu pregant-li que com més prompte millor procuri esmenar l’equivocació soferta tota vegada que succeeix sovint per coses que es creuen sense importància el públic dóna o deixa de donar el seu apoi a una empresa".

Però quan tot semblava a punt per la inauguració, poc temps després d’aparèixer aquesta noticia, alguna causa va provocar la paralització de les obres. La Novel·la Teatral Catalana, en el seu número 5, aportava informació de les obres. El periodista parlava, en aquest cas, que es tornarien a reprendre les obres sense precisar les raons perquè havien estat aturades: “Es diu que d’aquí poc es reprendrà amb gran intensitat la construcció del teatre que pel seu compte aixeca la popular actriu Elena Jordi en un solar de la Gran Via Laietana. Les mentades obres tingueren de ser sospeses, segons es diu, a diverses causes”. L’expressió “diverses causes”, per desgràcia, sembla que es va convertir en “causes definitives”, ja que la Jordi mai més va reprendre les obres.

Sembla que les raons que portaren a l’actriu a prendre aquesta dolorosa decisió van ser fonamentalment de caire econòmic. La llarga durada de les obres, sumada a l’encariment dels materials i a les repetides vagues dels obrers de la construcció –es parla d’una vaga de fusters– podrien haver augmentat el cost del projecte fins a l’extrem de fer-lo inviable. Al cap de poc temps l’edifici va ser venut a l’empresa Vilaseca y Ledesma, Cinematógrafos y Películas S.A., posterior propietària, que el va reconvertir en un cinema de 1778 butaques inaugurat l’any 1923.

La catedral de la cinematografia

Joan Munsó i Cabús, en el magnífic llibre Els Cinemes de Barcelona, ens informa de les característiques del Pathé Palace, primer nom que va rebre aquesta sala de cinema, posteriorment anomenat Palacio Pathé, i finalment, Palacio del Cinema: “Vilaseca y Ledesma, Cinematógrafos y Películas S.A. fou l’entitat que obrí el Pathé Palace, el 31 de març de 1923, situat en el solar que el 1918 havia comprat per mig milió de pessetes una il·lustre actriu de vodevil, Elena Jordi, amb la idea de edificar-hi el teatre que portaria el seu nom.” Com diu Munsó Cabús, el Pathé Palace podria ser “definit ampulosament com la catedral de la cinematografia”.

Llàstima, i curiositat, que la que havia de ser la catedral del vodevil, destinada a la seva “verge”, acabés convertida en la catedral cinema, avui a mans del Grup Balañá, que la va tancar, sembla que definitivament, l’any 2001. Una demostració que el pas dels temps, i els canvis en els costums, esdevenen inexorables.

Imatges
1. Fotografia de la façana del Palau del Cinema. Autor: desconegut. Font: CUNILL CASALS, Josep. Elena Jordi: una reina berguedana a la cort del Paral·lel (Àmbit de Recerques del Berguedà, 2021). 

 

bannerweb candidatesxiii