Al voltant del 1967, Jordi Cadena roda el seu primer curtmetratge en 16 mm., en blanc i negre, sense guió i amb la càmera de corda, propietat de qui la portava, Manolo Uría, company de la Facultat de Dret on estudiaven. Es tracta d'un plantejament triangular –noi està amb noia i noia deixa noi per un altre– amb clares influències d'Antonioni i de Godard. El film, però, va quedar inacabat.
Aquesta pel·lícula sense acabar servirà de pròleg a Els passos perduts, un epíleg posterior que relata la mateixa història de l'any 67, però reescrita com una altra pel·lícula.
La proposta del film, diu Cadena, se situa entre la ficció i l'assaig, sense abandonar en cap moment la poètica, tant en les seves imatges com en el seu contingut.