Brots i aixoplucs

Els orígens del Cineclub Vic tenen un nom propi que sobresurt en tant que fundador i alma mater: l’artesà Jaume Clotet. Animat per altres intel·lectuals i artistes vigatans i connectat amb personalitats com el cineasta Jordi Feliu o el poeta Miquel Martí i Pol, Clotet crea el cineclub de la capital osonenca l’any 1958 juntament amb diverses persones culturalment inquietes que anhelen veure un cinema diferent del que ofereixen les sales comercials de l’època.  

 

L'entitat neix aixoplugat sota el paraigua del bisbat de Vic dins el moviment generat amb la revista Inquietud, rebatejada Inquietud Cultural pel franquisme. Tot i crear-se amb una motivació divulgativa i inherentment cultural i religiosa, té també des del principi ambicions polítiques i socials que de mica en mica van pronunciant-se. Per una banda, com a refugi lingüístic on tota presentació i col·loqui es fa en català, i per l’altra com a espai obert al debat i al pensament. Així, a finals de 1957, s’organitza la sessió zero del que poc més tard serà el Cineclub Vic, en la qual es presenta la iniciativa al públic i s’explica en què consisteixen els cinefòrums. La sessió està apadrinada per José M. Pérez Lozano, director de la revista Film Ideal, i es projecta El pistolero (1950), de Henry King. Poc més tard, arriba la primera sessió oficial de cineclub amb El salari de la por (1953), de H.G. Clouzot, i el cèlebre crític de cinema José Luis Guarner com a convidat especial.

 

Com en molts altres casos, al principi els mitjans locals celebren la iniciativa, entusiasme que va decaient a mesura ho fa també la innocència del públic assistent, que a través del cineclub s’endinsa en propostes tant estimulants per la gent com incòmodes pel règim i les autoritats del país. Però durant els primers anys de vida el cineclub no té grans obstacles i funciona amb fluïdesa gràcies, en part, a un bisbat lax i poc intervencionista en termes de continguts, i a un equip de programació prudent que evita els títols més controvertits. Tant és així que, a diferència d’altres cineclubs, al de Vic mai no es prohibeix cap sessió.

 

Des del 1958 fins a finals dels seixanta l’entitat té cinc presidents amb les seves respectives juntes, guanya el Premi Sant Jordi que atorga RNE al millor cineclub català (1965) i es consolida a la ciutat. Per ell hi passen convidats il·lustres, com el cònsol dels EUA a Barcelona, John W. Ford, l’actor Enrique Irazoqui, o el director José María Nunes, habitual del circuit cineclubista català. A més, entre els foristes assidus hi ha personalitats com Miquel Martí i Pol o Núria Albó. També s’amplia el ventall d’activitats en col·laboració amb altres institucions i municipis de la comarca, i s’organitzen des de projeccions i activitats infantils a cicles de curtmetratges sobre esport.

 

Entre la militància i el glamur

Amb el canvi de dècada arriba la primera crisi de l’entitat: per una banda, l’establiment de sales d’art i assaig, competència directa de la programació de cineclub, passa factura a aquestes associacions en termes de públic. Per l’altra, s’accentuen les divisions internes entre els qui pretenen acostar-se a l’esperit més lúdic i glamurós del setè art —fins i tot, l’any 1972 organitzen un gran festival a la capital d’Osona que celebra una sola edició— i els qui acusen l’entitat d’aburgesada i poc compromesa amb els moviments polítics i socials del moment. A això s’hi suma la decisió del bisbat de Vic d’escindir-se de l’entitat.

 

Durant els anys previs i posteriors a la transició, el Cineclub Vic passa temps convulsos. Es deixen de fer cinefòrums, l’entitat redacta nous estatuts i canvia de naturalesa jurídica i, gradualment, es perd el fervor polític del qual s’havia alimentat bona part de la seva activitat els anys previs. A aquest desencís s’hi suma, entre la dècada dels vuitanta i principi dels noranta, una pèrdua constant de socis i un increment substancial de despeses —lloguer de còpies, entre altres— que porta al cineclub a acumular un deute de més d’un milió de pessetes. Afortunadament, aquest moment crític se supera gràcies a l’activitat del mateix cineclub, que no defalleix, i a una sèrie de suports institucionals que reconeixen la trajectòria de l’entitat. El suport de l’ajuntament, el Premi Nacional de Cinematografia de la Generalitat al Millor cineclub del país (1994), i l’acompanyament de la Filmoteca de Catalunya i la Federació Catalana de Cineclubs, ajuden a reflotar programació i públic, que l’any 2006 celebra la sessió número 1.000 amb L'home de la càmera (Dziga Vertov, 1929), i l'estrena en directe d'una banda sonora original, composta per Marc Vernis i Marcelo Valente.

Recuperació i renovació

Durant els primers anys del nou mil·lenni, el cineclub rejoveneix la seva junta directiva i recupera iniciatives com el Festival Julius, certamen de curtmetratges que s’havia celebrat entre els anys 1987 i 1996 i que reneix i es manté fins a l’actualitat. A banda de la programació regular, també s’organitzen mostres i cicles diversos en col·laboració amb altres entitats. Tanmateix, amb l’arribada de la crisi econòmica, el Cinema Nou, on durant anys el cineclub hi feia les seves sessions, tanca les seves portes el 2013 i obliga l’entitat a trobar nova seu.

L’ajuntament facilita l’Espai ETC, una sala que, malgrat no ser un cinema ofereix molta llibertat al Cineclub Vic. Així, en plena depressió socioeconòmica, l’associació multiplica la seva presència i activitat. Funda el Cineclub Xic, subsecció dedicada als infants, i enceta iniciatives com el Cineclub Frik, sessions enfocades al cinema de gènere i baix pressupost, o la Pantalla Oberta, espai que possibilita que altres entitats o personalitats puguin programar puntualment cinema sota l’aixopluc del cineclub.

L’any 2020 és un moment dolç pel Cineclub Vic en tant que associació absolutament consolidada i activa de la ciutat, amb una programació regular d’entre una i dues sessions setmanals. A més, col·labora amb festivals com la Mostra de Films de Dones, l’Americana, el Festival Nits de cinema oriental o el Protesta, entre altres, així com amb la Filmoxarxa.

Quan arriba la pandèmia, el Cineclub Vic està en ple trasllat al Cinema Vigatà. Tanmateix, després del tancament total, la històrica sala no reobre les portes i l’entitat ha de moure’s a un tercer espai: L’Atlàntida. Allà, una vegada s’emprèn de nou l’activitat, el cineclub torna a programar cinema regularment i omple les sales amb celebrades projeccions com la de Josep (Aurel, 2021), a la qual fins i tot queda gent a fora.

Actualment, el Cineclub Vic ha pogut tornar a l’Espai ETC i segueix amb la seva programació regular i noves i joves incorporacions a la junta.

 

Els darrers anys el Cine Club Olot ha mantingut una programació ajustada i pensada sempre pel públic de la ciutat. L’accidentada projecció de L'oncle Boonmee recorda les seves vides anteriors (Apichatpong Weerasethakul, 2010), en la qual el públic va marxar en massa, va redirigir el rumb dels programes, amb pel·lícules d’autor prèviament visionades i consensuades per la junta. Així, durant tres trimestres a l’any, el cineclub programa unes dues pel·lícules al mes, i tenen una notable resposta del públic. Malauradament, en un moment d’auge d’espectadors, principis del 2020, va arribar la pandèmia i va frenar-ne la progressió, que per sort dos anys més tard torna a agafar embranzida.

 

Text redactat amb la col·laboració de Sergi Calle i Quim Crusellas.

Bibliografia:

YLLA-CATALÀ, Josep; PONCE, Santi (2000). La pel·lícula del Cineclub. Un capítol de la història de Vic (1958-2000). Vic: Eumo Editorial. PUIGDOLLERS, Joan (2006). Cineclub Vic. cineclubvic.com