Cineclub Olot

La necessitat d’un cinema ‘millor’

El Cineclub Manresa talment dit apareix l’any 1955, tal com consta als arxius del diari local Manresa, amb una primera sessió que consta de tres títols i que està dedicada al documental creatiu, amb La route des épices (William Novik, 1952), Ces gens du nord (René Lucot, 1951), i un tercer film que no s’especifica. El diari es felicita de la iniciativa, que portava temps coent-se amb sessions privades a domicilis i centres culturals on aficionats al cinema —els joves Miquel Ginestà, Josep Torroella o Joan Rota, que s’havia fabricat el seu propi projector de 35 mm, entre altres— es troben per veure i comentar pel·lícules. Anys abans, en temps de la II República, personalitats com els escriptors Guillem Díaz-Plaja o Joaquim Amat-Piniella ja havien plantejat iniciatives associatives i formatives a Manresa, truncades per la Guerra Civil i el règim franquista.Mostra.jpg

 

Després d’uns primers temptejos que reben el beneplàcit del públic i la premsa local, el Cineclub Manresa comença programar cinema quinzenalment primer al local de les Congregacions Marianes i després a altres seus, com el Teatre Kursaal, entre altres. La primera sessió regular de l’associació té lloc el 1957 amb Mañana será tarde (Leonide Moguy, 1949), tot i que per les seves pantalles ja han passat obres com Miracle a Milà (Vittorio de Sica, 1950), o Más fuerte que el orgullo (Robert Z. Leonard, 1940). A partir d’aquí, desfilen per la pantalla de l’entitat manresana Bergman, Lumet, Kurosawa o Buñuel, i s’organitzen esdeveniments com l’anomenat Festival de Cine Mejor en honor a Sant Joan Bosco, patró del cinema. Paral·lelament, s’incorpora a la junta del cineclub un grup de joves provinents de l’entitat Art Viu que donen un caràcter més progressista i catalanista a l’associació, renovant-la i possibilitant que totes les comunicacions, escrites i orals, siguin en català.

Ja consolidat com un agent essencial en la divulgació cinematogràfica manresana gràcies a la seva programació regular i permeabilitat, el Cineclub s’incorpora l’any 1968 a la Federació Nacional de Cineclubs. Això es tradueix, per una banda, en un accés a pel·lícules provinents de països com l’URSS, i per l’altra en una inevitable restricció de públic: durant aquell temps, només socis i sòcies podran accedir a les projeccions. Així, si durant els primers anys de cineclub s’havien vist obres rellevants del Neorealisme italià i la Nouvelle Vague, ara s’hi sumen els grans noms del cinema soviètic i corrents com el Nou Cinema txec, sense perdre de vista altres cinematografies, amb cicles de cinema documental cubà o holandès, així com aproximacions al cinema català de la mà de directors com Pere Portabella o José María Nunes, que assisteixen a la sala per a presentar els seus films. Tot plegat, acompanyat gairebé sempre d’espais de debat i col·loquis conduïts pels membres del cineclub i amb presències destacades de crítics i cineastes.

Fruit de tota aquesta activitat, el 1969 el Cineclub Manresa és distingit amb el Premi Sant Jordi de RNE al Millor cineclub català, i això esperona els responsables de l’entitat en un moment en què, donada l’efervescència cinèfila del públic general, les sales de cinema del país s’obren a les propostes d’art i assaig i lleven una part important d’espectadors cineclubistes.

 

 

Remant a contracorrent

Arriben els anys setanta i amb ells una etapa molt polititzada dels cineclubs, també a Manresa. L’entitat estrena nova junta i amb ella una programació molt ambiciosa. Però les xifres de públic no són tan exuberants com les dels seixanta a causa, sobretot, de l’auge de la televisió. Tot i així, es fan cicles extraordinaris, exposicions i conferències que pretenen atiar l’esperit crític i la mobilització, i fins i tot es programa, a tall de provocació, la pel·lícula escrita per Francisco Franco Raza (José Luis Sáenz de Heredia, 1941). Tot plegat, amb una programació regular que registra 200 espectadors de mitjana i noves iniciatives com les 12 Hores de Cinema, que omplen les sales i sanegen els pressupostos de l’entitat.

 

Amb l’arribada de la nova dècada, de nou hi ha una renovació de junta que dona vitalitat a l’entitat. Cal destacar, en aquest sentit, l’esperit assembleari i horitzontal de l’associació, sistema no presidencialista que es manté fins a l’actualitat i que possibilita un funcionament democràtic que el fa menys susceptible a conjuntures desfavorables. Al llarg dels vuitanta, el Cineclub Manresa s’adscriu al circuit de comarques de la Filmoteca de Catalunya, recupera la marató de 12 hores i combat l’expansió del vídeo domèstic amb mesures que, tot i no evitar una baixada de públic, asseguren la continuïtat de l’associació. Amb l’activitat fiançada i adaptada a nous paradigmes, durant el període dels noranta el cineclub organitza homenatges i sessions especials que s’afegeixen a la programació regular. El reconeixement a un dels membres fundadors del cineclub, Joan Rebolleda, la celebració del centenari del cinema, les projeccions musicades o un ambiciós cicle multidisciplinari sobre Shakespeare donen al cineclub prou fortalesa per sobreviure, entre altres, l’arribada del cinema multisales Bages Centre, el 1999.

Enginyers8

L’engranatge no s’atura

El 2005, el Cineclub Manresa celebra el seu cinquantenari, i ho fa amb el lema “El cinema, art d’arts”. Al llarg de la seva trajectòria ha col·laborat sempre amb associacions i institucions culturals i socials, i ho fa també en aquest aniversari, en el qual s’organitzen actes que barregen totes les disciplines artístiques, des de la dansa fins a l’arquitectura. També es programa un cicle de films emblemàtics dels seus cinquanta anys que van des de La parada de los monstruos (Tod Browning, 1932) fins a Reservoir Dogs (Quentin Tarantino, 1992). Dos anys més tard, el 2007, la Sala Ciutat —antiga Loyola—, seu del cineclub, tanca definitivament. L’entitat s’ha de traslladar primer al Teatre Conservatori i després a l’Auditori de la Plana de l’Om, una transició que, després d’una sensible baixada de públic, acaba reeixint gràcies a la confortabilitat del darrer espai i, molt especialment, a una programació més rica i heterogènia que aplega, poc abans de la pandèmia, una mitjana de gairebé 100 persones per sessió.

 

El cineclub torna a estar d’enhorabona el 2015, quan celebra els seixanta anys amb diversos actes —una exposició sobre Miquel Porter; converses amb personalitats com Sílvia Munt, Jaume Figueras o Miki Esparbé...— que el fan mereixedor del Premi Nunes que atorga la Federació Catalana de Cineclubs. Poc abans de l’arribada de la pandèmia, l’entitat es troba en un moment dolç, amb bones xifres de públic i una programació variada que compta, entre altres, amb la col·laboració de la mateixa Federació, del Documental del Mes o de festivals com el Clam, el D’A o la Mostra de Films de Dones. Actualment, l’entitat es recupera del sotrac de la covid a base de pel·lícules i cicles com la celebració del 125è aniversari de la primera projecció de cinema a Manresa o la Setmana Plácido amb motiu dels 60 anys del rodatge de Plácido (Luis García Berlanga, 1961) a la ciutat, iniciatives que la fan novament guanyadora del Premi Nunes el 2022.

 

Text redactat amb la col·laboració de Conxita Parcerisas, Jordi Casas i Jordi Bordas.

Bibliografia:

TORRAS, David (2005). «Mig segle de CineClub Manresa: l’altre cinema». OLIVA, Josep M. (2005). «Més que un club». Dins: El Pou de la gallina. Vol. 202. Manresa: Associació cultural El Pou de la gallina.

  

bannerweb candidatesxiii