Notícies

És inqüestionable que la presència del català a les nostres pantalles s’ha d’augmentar i s’ha de buscar i trobar la fórmula ideal per a aconseguir-ho. També és molt patent que aquesta implantació pot portar dificultats de tot gènere, atesa la diversitat de nuclis de població de les diferents ciutats i fins i tot l’existència d’aquesta diversitat en els diferents barris de les més populoses.
En les impugnacions que s’estan presentant al Parlament i en els articles que es publiquen als periòdics el clima s’enrareix fins al punt que alguns comentaristes qualifiquen de catalanofòbica la postura del gremi d’exhibidors, i uns altres arriben, seguint raonaments lògics impecables, a la conclusió que el problema no és la llei, sinó els empresaris de cine.

Aquesta dicotomia de bons i dolents no porta enlloc i, d’altra banda, ningú no està disposat a escoltar el seu contrari, ni tan sols invocant a la generositat d’ànim més minsa. Però és molt fort acusar els exhibidors d’anticatalans, quan la majoria d’ells són tan catalans com qui més i defensen els seus interessos econòmics com qualsevol català de soca rel.
Podríem reduir el cas a un conflicte de tipus econòmic, però és encara quelcom més important: és un conflicte de tipus social. Els empresaris coneixen bé el seu públic, i saben que a tot el perímetre de les grans ciutats, fins i tot de les petites poblacions industrials, el percentatge de castellanoparlants és aclaparador, i en aquestes zones hi ha un gran nombre de cinemes i multisales que es veuran greument afectats per la quota de pel·lícules parlades en català, i molts locals es veuran abocats al tancament. Pensem per un moment en un immigrant que pensa, raona i parla en castellà, i que s’apropa a una sala on només pot veure una pel·lícula en català. Aquest senyor ha de passar per taquilla i pagar una entrada per a veure aquella pel·lícula que en una altra sala li ofereixen en el seu idioma. Quina serà la seva elecció? Aquest mateix senyor, a casa seva, podrà posar un canal autonòmic per a veure un programa en català que li cridi l’atenció, però, si no li agrada o se’n cansa, només li cal prémer el comandament per a canviar de canal. Els índex d’audiència a les televisions no tenen absolutament res a veure amb el cinema. En el cinema, ara per ara, no pots prémer un botó i canviar l’idioma.
Les sales del cinturó de les ciutats hauran de rebre unes subvencions molt elevades per a sobreviure a la normalització lingüística que es proposa, tant o més que les que ara reben els altres sectors de la cultura en català, si no és que la llei del cinema els ofereixi una alternativa que les salvi de la desfeta.
Un dels compareixents a les sessions del Parlament de Catalunya davant la Comissió de Política Cultural va dir que la llei hauria de fomentar el talent i la formació audiovisual, i no va valorar que la inclusió de la normalització lingüística tingués en compte aquest aspecte fonamental per al creixement i la formació de nous valors en el camp de la producció catalana. Jo crec, sempre he cregut, que hi podria haver unes altres formes progressives d’acostumar el públic als productes catalans, els autèntics, i que en aquest procés podrien influir en gran manera les escoles d’audiovisuals. Només caldria modificar la llei en un sol punt: que les empreses puguin escollir entre la quota de pel·lícules doblades al català o, si els és més acceptable, posar en totes les sessions de cinema un curt català, parlat en català i, si es vol, d’una duració mínima de deu minuts. D’aquesta manera es fomentaria el sorgiment de nous valors autòctons, les escoles d’audiovisuals tindrien pels seus alumnes una font de treball assegurat, i tota la indústria catalana de l’audiovisual se’n beneficiaria, equipaments, laboratoris, tècnics i actors. Representaria la introducció a les nostres pantalles d’un autèntic cinema català, que és el que més hauria d’importar.

Fermí Marimon, membre honorari de l’Acadèmia del Cinema Català.