Notícies

Discurs de Josep Maria Pou a la Gala dels IX Premis Gaudí

josep maria pou discurs

L'actor Josep Maria Pou va rebre el Premi d'Honor de l'Acadèmia del Cinema Català i ho va agrair amb un discurs que us deixem íntegre a continuació.

"Gràcies.

Gràcies de cor.

Gràcies a la Junta Directiva de l’Acadèmia, per fixar-se en la meva feina i considerar-la mereixedora d’aquest premi.

Gràcies a l’Acadèmia.

Gràcies per deixar-me entrar en aquest grup admirable dels que han estat premiats fins ara -Montserrat Carulla, Julieta Serrano, Rosa Maria Sardá, Jaime Camino, Josep Maria Forn, Pere Portabella, Ventura Pons, Jordi Dauder-, companys, tots ells, amb qui he tingut l’honor de treballar, i dels quals admiro i estimo el mestratge en l’ofici i les virtuts en la persona. Gràcies a tots els que m’han acompanyat al llarg d’aquests -ja gairebé, però encara no, fins a l’any vinent- 50 anys d’ofici. I 52 pel·lícules.

Gràcies al meu representant, col·laborador i amic, i a tot el seu equip.

Gràcies a tots els que m’han fet confiança: productors, autors, directors... No puc anomenar-los a tots, però vull representar-los en un de sol: Gràcies Ventura Pons, pel regal de dos personatges i dues pel·lícules que em justifiquen poder dir amb la boca plena que sóc actor de cinema.

Gràcies a la família, que ha carregat algunes vegades amb més deures dels que li calien, suplint la meva absència en moments delicats, per tal que jo pogués tenir les mans lliures i el cap seré, mans i cap dedicats a la feina. Gràcies.

I gràcies als espectadors, pels quals tinc un respecte tan gran que puc dir que són ells, encara que mai arribin a saber-ho, els primers que considero en el moment d’acceptar o no una proposta de feina.

Gràcies a tots.

Fa poc, un bon amic em va passar una dita del mestre de tots nosaltres, el geni, el gran Orson Welles, que, en un moment semblant a aquest, va dir: “Tinc l’estranya sensació que pel fet que em veieu amb barba blanca, d’aspecte més o menys venerable, i hàgiu de mirar cap amunt per veure’m, espereu que us descobreixi la veritat transcendent de les coses importants. I no. No. Si
sóc tan amunt, és perquè aquest és el lloc de les butaques més barates. Jo no sóc cap profeta, ni això és el Sinaí”.

Fugiré, doncs, de gratuïta transcendència, i us diré en cinc minuts, el que, ara, avui, em dicta el cap i em batega al cor.

El primer que vull fer és compartir aquest premi. O, millor dit, recollir-lo, acceptar-lo, en nom de dos grups de companys.

En primer lloc, en nom d’aquells que, ja grans, en edat respectable, en actiu o jubilats, amb molts més mèrits que jo, amb molta més carrera a l’esquena de la que pugui tenir jo, no han tingut mai l’oportunitat de pujar aquí dalt a recollir un premi. Companys que mantenen la vocació intacta; que potser no han tingut la sort d’un bon paper en el seu millor moment; companys de petits papers, que els agrada la seva feina i són feliços amb el que fan; companys que van obrir camí i que ara pateixen els rigors d’una jubilació esquifida, que s’ajuden amb el suport dels serveis assistencials d’entitats com AISGE, i que honoren l’ofici d’actor amb una dignitat admirable. En nom d’ells l’accepto i amb ells el comparteixo.

I en segon lloc, en nom d’aquells que, joves, tot just començant ara la seva carrera, amb interès, ambició i ganes de menjar-s’ho tot, no tindran mai l’oportunitat de pujar aquí dalt a recollir un premi, perquè en el futur que els espera, si no som capaços de posar-hi remei entre tots en el present que tenim, no hi haurà feina, ni paper, ni pel·lícules, ni Gaudís, ni escenari, ni escales, ni esmoquin
que els vesteixi. En nom d’ells l’accepto i amb ells el comparteixo.

No és fàcil ser actor avui en dia. Un actor no és actor si no té feina. S’acostuma a dir que ni hi ha prou amb tenir talent. No és veritat. S’ha de tenir talent i s’ha de tenir feina.

En aquest país hi ha molt talent. Però tenir talent no és tan complicat. Tenir talent és saber el que vols fer i no apartarte’n ni un mil·límetre. Tenir talent és el compromís amb tu mateix, el sentit de la responsabilitat, la consciència del que fas i de la manera de fer-ho. I en aquest país nostre, en aquest ofici nostre, hi ha molt talent i molt impuls creador. El que no hi ha és feina, l’oportunitat de convertir aquest talent en l’espurna que ho encén tot. És cert que estem vivint temps d’una dificultat econòmica, social i laboral extrema, i que ser un temps a l’atur no és cap fracàs, sinó una característica de l’actor, del freelance. Però un temps, una pausa entre feina i feina, no un estat crònic d’exclusió permanent.

I permeteu-me una reflexió. Aquest talent que tenim i aquesta feina que necessitem, tenen, al meu veure, un enemic terrible: la complaença. Aquests últims dies he sentit a dir, ho he llegit en tinta impresa, un argument perillós. Aquell que s’ufana que malgrat les retallades, malgrat la manca de pressupost, malgrat les condicions precàries, malgrat els equips reduïts, malgrat les hores i hores de jornades esgotadores, malgrat tanta i tanta inseguretat, malgrat la misèria, som tan collonuts que fem un cinema fantàstic. Mentida. Fem un cinema fantàstic, sí, i som capaços de fer-lo millor encara, però hem de reclamar –hem d’exigir- poder fer-lo en les condicions necessàries, amb el pressupost adient, amb la gent imprescindible, amb els mitjans adequats. Som professionals, no amateurs voluntaristes. Aquest ofici és la nostra manera de ser i la nostra manera de viure. I hem de poder fer-ho amb dignitat. M’atreveixo a dir, doncs, aprofitant aquest minut de glòria: compte amb la complaença, compte amb la delectació, compte amb la benevolència, compte amb mirar-nos massa el melic.

Feina, res més que feina. Llocs de treball. Indústria. L’art es dóna per descomptat; queda patent al llarg de la història d’aquests Premis i en els premiats i nominats d’enguany.

I així, amb la feina a les mans, l’actor podrà dir que és actor, el director director, l’auxiliar auxiliar...

I potser llavors podrem fer nostres les paraules de Txékhov al final de “L’oncle Vània”. Unes paraules que sempre m’emocionen i em commouen, però que llegides ara de nou, a la llum del que està passant al món en aquests últims dies, em semblen més necessàries que mai. Potser alguns de vosaltres ja m’heu sentit dir-les en públic alguna altra vegada; són paraules que m’obsessionen, que
m’acompanyen de fa molts anys i que no em canso de repetir.

Li diu Sònia a l’oncle Vània al final de la funció:
Què hem de fer?
Cal viure.
Viure.
Hem de viure, oncle Vània.
Viurem una sèrie llarga, molt llarga de dies, de llargues nits; suportarem amb paciència les proves que el destí ens enviarà.
I treballarem.
Treballarem per nosaltres i treballarem pels altres, ara i quan serem vells, sense conèixer el repòs.
I quan passem pel davant dels boscos que hem salvat de la destral, imaginarem que si l’home és més feliç d’aquí a mil anys, potser serà una mica per causa nostra.
I quan ens arribarà l’hora, morirem resignats.
I més enllà de la tomba direm que hem treballat, sofert, que hem plorat, i Déu es compadirà de nosaltres, i veurem arribar una vida lluminosa, plena de bellesa, i estarem contents, i mirarem les nostres penes d’avui amb un somriure emocionat, i reposarem.
La nostra vida serà tranquil·la, dolça, tendra com una carícia.
Treballarem, oncle Vània.
I a la fi, reposarem."

Paraula de Txèkhov."

(Paraules d’agraïment de Josep Maria Pou en el moment de recollir el Gaudí d’Honor, el 29 de gener de 2017)

bannerweb candidatesxiii

@academiacinecat