Notícies

Josep Maria Benet i Jornet rep la Medalla d’Honor otorgada per la SGAE.

El passat 1 de març, el Consell de Direcció de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE), va concedir la seva Medalla d’Honor al prestigiós dramaturg i guionista televisiu Josep Maria Benet i Jornet, un dels noms més eminents de les lletres en l’àmbit dramàtic i audiovisual de l’escena estatal. 

En un acte entranyable i informal, un vermut amb sifó i olives, Benet i Jornet, Papitu pels amics, va rebre la medalla de mans del president de la SGAE, José Luis Acosta. El director de la SGAE a Catalunya i Balears, Ramon Muntaner, envoltat dels membres de la Junta Directiva i del Consell Territorial, Pere Tantiñá, Enric Gomà, Joan Albert Amargós, Joan Vives i el president del Consell Territorial de la SGAE a Catalunya, Eduard Iniesta, va explicar que Benet i Jornet és membre de la SGAE des del novembre de 1964, quan l’autor comptava 24 anys. A hores d’ara hi té registrades 117 obres de teatre i 4.493 capítols de series de televisió.

L’autor de Poble Nou, Nissaga de poder o Ventdelplà, va somriure durant tot l’homenatge. A continuació podeu llegir les glosses que li van dedicar la guionista i companya d’equip Marta Molins sobre la seva experiència treballant amb en Papitu i Jordi Casanovas en representació dels nous dramaturgs.

 

---

 

PAPITU

Quan vas rebre el premi del les lletres catalanes vas dir que et senties més "Papitu" que Josep Maria Benet i Jornet. Així que et diré Papitu, que és com et diuen els amics.

El Ramon Muntaner em va demanar dir avui unes paraules, em vaig alegrar i alhora alarmar.  Alegrar perquè m'agrada parlar de tu, Papitu. I alarmar perquè què carai dir a una audiència que coneix perfectament els teus mèrits professionals... Tampoc es tractava de fer una tesi sobre el teu treball audiovisual, sóc guionista, no una intel·lectual del guió.

La meva vida professional com a guionista de televisió comença amb tu i amb " Poble Nou". Ens coneixíem d'abans, de quan jo era actriu, fins i tot vaig actuar en una peça teva, adaptada per a la TV, "La nau". Teníem uns quants amics comuns, i de vegades coincidíem en algunes estrenes teatrals. En una d' elles, et vas interessar per saber com em trobava, i què feia, s'havia mort la meva parella feia un temps i jo encara estava fotuda. Vaig percebre que la teva preocupació era real i que senties pena pel que m'havia passat, tot i que no érem realment amics. Et vaig explicar que acabava d'arribar de Los Angeles on havia fet un curs de guionista i em vas preguntar si havia escrit algun guió. En tenia dos, em vas demanar que te'n passés un. No ho vaig fer, pensava que ho havies dit per quedar bé. No et coneixia encara i no sabia que no acostumaves a fer les coses simplement per quedar bé. Un amic comú, el Pep Sais, em va explicar que t'havia trobat i t'havies queixat de no haver rebut cap guió meu. Em va estranyar moltíssim el teu encaparrament i te'l vaig enviar. Em va costar triar, un era de ciència ficció, molt mal vista llavors aquí, i l'altre, un thriller bastant bèstia. Vaig optar pel thriller tot i que dubtava que t'agradés la sang i fetge. Que poc et coneixia...!

Mai em vas trucar per dir-me què t'havia semblat el guió ni mai m’has comentat res sobre ell, però sí que li vas dir al nostre comú amic que jo era una molt bona professional.

La meva sorpresa va ser enorme quan em van trucar de TV3 per dir-me que començaven una telenovel·la i que el Josep Mª Benet i Jornet havia demanat que jo estigués en el seu equip. No m'ho podia creure. Aquí ja vaig començar a conèixer-te.  De moment ja sabia que no t'agradaven les lloances -tampoc rebre-les-. Ho sento, perquè avui, alguna en rebràs, Papitu.

I va començar l'aventura del Poble Nou.  Jo havia fet un curs que es deia Writing for film and TV, però gairebé no vaig fer cap crèdit de TV només de FILM. Quan em van dir que era una telenovel·la diària, em vaig espantar, perquè encara que per mi era una gran garantia que hi fos el Papitu, les úniques telenovel·les que havia vist eren les brasileres, que coneixia perquè n'havia doblat alguna. Em preguntava quin producte seria el què faríem. La idea que es tenia era que fos semblant a "Eastenders", això em va tranquil·litzar. També es parlava de la sèrie australiana “Veïns”, que jo també havia doblat. Va començar una aventura per tots i que em va permetre conèixer molt més al Papitu. Em vaig trobar amb una persona creativa, molt propera, un company lleial, malgrat ser el Cap i sempre, sempre, un gran defensor dels guionistes. Extremadament sincer, no tenia cap problema en dir-te que la teva proposta era una ximpleria o qualsevol cosa molt pitjor. Jo em sentia còmoda amb aquesta sinceritat perquè així jo també li podia dir que el que ell proposava no em funcionava. Em divertien les reunions on inventàvem tot el que podíem, em sentia totalment lliure per fer ho, encara que no s'estalviessin les crítiques.

L'únic que no podies era tenir la pell molt fina, ni invertir un temps excessiu en discutir per convèncer, per tenir la raó. Això ho considerava una pèrdua de temps. Tot i que era un inconformista que no parava fins a trobar una solució satisfactòria.

També era una mica caòtic i despistat... Quan havia aconseguit tenir acabats i corregits els cinc primers capítols, se'ls va deixar damunt del sostre d'un taxi. Amb l'agreujant de que totes les esmenes les havia fet a mà. No va recuperar els capítols, els necessitaven, ja, i s'havien de tornar a fer!!!  

No m'ho podia creure, era tan despistat com jo! A mi se’m va esborrar tot un capítol just abans d'entregar-lo i el vaig trucar plorant. Ell, comprensiu, em va dir que no era una cosa tan greu que mereixés les llàgrimes. Més punts per ell!

Existien molts dubtes sobre l'aventura que havíem començat. El Papitu li havia posat el títol "Ens en sortirem" i el repetia sovint. Només va faltar que vingués un "Doctor", un expert en culebrots brasilers. Va llegir els primers 5 capítols, o el primer només, no ho recordo bé, s'ho va carregar tot sense miraments, pronosticant un fracàs estrepitós si no els canviàvem. Va haver- hi indignació i desànim col·lectiu. El Benet va assumir la tàctica del silenci davant del "Doctor", el va deixar parlar però no li va  fer cap cas i va seguir apostant amb valentia pel producte que ell tenia molt clar que volia fer...

Poble Nou, la primera telenovel·la catalana emesa per TV3 va ser un autèntic fenomen social. El darrer capítol abans de l'estiu el van veure 1.200.000 espectadors. Només els partits del Barça havien aconseguit una audiència similar. Arreu es sentia parlar dels personatges i comentar el que havien fet en el capítol del dia anterior. Jo mateixa recordo escoltar en un autobús, una discussió sobre els protagonistes. Aquella ficció havia passat a formar part de la vida dels espectadors.

Quan el Papitu va rebre el premi de l'Institució de les Lletres Catalanes de Guions Audiovisuals, va seguir relativitzant el seu paper com autor televisiu i va fer constar el nom de tots els guionistes. Al·lega que no es pot dir que el que ha escrit per la televisió sigui seu perquè és el resultat d'un col·lectiu. No només això, en el sopar que vam organitzar per celebrar-ho, vam decidir entre tots què fer amb la pasta del premi.

La meva relació professional amb el Papitu va continuar amb Pedralbes centre, una sèrie setmanal de 13 capítols, barreja de comèdia i drama. Seguíem tenint una relació molt fluïda... però amb excepcions. Ell va marxar de viatge i l'executiu, Jaume Banacolocha, em va demanar que edités jo mateixa el capítol. Em va semblar que hi havia un marit que no servia per res i el vaig suprimir per donar més ritme. Dies després vaig rebre una trucada del Papitu, acabat d'arribat. Em va dir, empipadíssim, que aquell capítol era una autèntica merda i volia aquell marit que jo havia suprimit, "volia el marit, el volia... volia el marit..." Em vaig quedar atònita i callada, ell va penjar. Llavors jo vivia a Sitges i per relaxar-me vaig  anar a caminar per la platja. Era hivern i no hi havia ningú. Encara sentia les frases del Papitu repetint que volia el marit... De sobte, vaig parar de caminar i vaig esclatar de riure. Sola, dreta allà a la platja, rient. L'endemà el Papitu em va trucar per disculpar-se, pensant que estaria fotuda. Li vaig explicar la veritat, que havia acabat rient sola a la platja. Vam acabar els dos rient, encara que després, quan va saber que era l'única inquilina en tot un edifici, va penjar un pel amoïnat. Ara, el marit, me'l va tornar a col·locar.

Aquesta anècdota explica una mica la nostra manera de ser, de relacionar-nos i que fins i tot en moments que podien haver estat conflictius els resolíem de manera espontània i sense cap rancúnia.

Després, vam fer "Nissaga de poder". Si "Poble Nou" va ser essencialment una ficció de la vida quotidiana, "Nissaga" es nodria dels temes de la tragèdia clàssica grega.

El Papitu, havia impregnat "Poble Nou" d'una visió progressista en la manera de tractar els temes. Aquesta visió era inherent amb ell- era de la mateixa bèstia, com acostuma a dir ell d'una qualitat o defecte d'un actor o actriu. El seu progressisme i unes dones protagonistes fortes, és el que més em van fer sentir com també meves, les sèries "made in Papitu".

Que les protagonistes i en general, els personatges femenins de les seves sèries siguin dones fortes, i no les usualment secundàries-conformistes- prudents que es dediquen a reprimir la rauxa i aventures dels seus marits, companys o germans... en fi, a ser unes pesades castradores com encara passa a moltíssimes de les dones de la ficció televisiva, "és un puntasso", per mi, fonamental, Papitu.

Ell, no només fa equips paritaris de guionistes sinó que també "envia" un missatge profund de la igualtat a la ficció.

Nissaga aconsegueix un èxit extraordinari i l'Eulàlia Monsolís que les havia fet de tots colors, provoca una gran fascinació. En una entrevista que em van fer per la ràdio em van preguntar si considerava que Eulàlia Monsolís era el prototip de la dona moderna catalana... Em va sorprendre tant que vaig contestar tímidament... que... bé, era una assassina...  La locutora, després d'un petit dubte, va argumentar que "ho havia fet per amor".

Això és el que el Papitu aconseguia, que temes com l'incest, o l'assassinat, fossin compresosi assumits per l'audiència. No l'allunyaven del personatge, al contrari, entenien els seus motius. Aquest és el gran "KNOW HOW" que ha demostrat tenir el Papitu. A més de la maquinària que ha dissenyat per fer les sèries diàries.

Vaig estar a Nissaga de poder fins que un dia em va trucar per dir-me que com jo no tenia responsabilitats familiars i m'agradava l'aventura, m'enviava a Madrid a fer una sèrie diària de tarda, "El Súper". Em vaig sentir una mica "franquícia" però em venia de gust canviar d'aires. Els seus inicis van ser una aventura molt diferent i amb més problemes que virtuts, fins que va arribar "el salvador", Rodolf Sirera.

Papitu, company i amic per damunt de tot, empàtic amb les debilitats humanes. "Qui fa el que pot no està obligat a més", és una de les màximes que ens repeties. Sensible, ràpid, sorprenent, generós, sense pudor, creatiu, afable, impacient, humil, tossut, rebel, treballador infatigable, imaginatiu... Creador d'una "maquinària", que possibilita una ficció sense fi. Gràcies. T'estimo. T'estimem.

Marta Molins

 

---

 

JOSEP MARIA BENET I JORNET, PAPITU

Papitu, com que els que som aquí hem viscut les històries, hem gaudit de les trames i hem patit les desventures dels personatges que basteixen les teves obres, hem pensat que potser no calia fer un repàs dels èxits i les fites que has aconseguit amb aquestes, sinó que valia la pena proposar-se de descobrir quins han estat els trets característics que han fet que et convertissis en un mestre, en un referent, en una mena de pare, o fins i tot d'avi, de la dramatúrgia catalana contemporània.

I se'ns n'han acudit quatre que, per nosaltres, demostren el valor del mestratge d'una gran carrera:

LA PERSEVERANÇA. Ens has demostrat que cal escriure fins i tot quan ningú et demana que escriguis teatre. Que l'autor ha de fer el que per ell és inevitable. I, per molts de nosaltres, l'inevitable és escriure teatre. Ho has demostrat superant llargues travessies als teus inicis i ho has demostrat escrivint alguns dels teus millors textos fa només quatre dies.

Sense saber-ho, potser, el teu propi currículum ens explica que escriure teatre català és un acte de resistència i de perseverança. I en prenem nota, mirarem de no defallir, però si mai ho fem, només ens caldrà recordar la teva perseverança per recuperar oxigen.

LA REINVENCIÓ. Admiro la teva capacitat per mutar, canviar, i provar diversos estils i gèneres. I confesso que és un dels trets que més envejo. Aquesta capacitat de reinventar-se i a la vegada de demostrar que aquest salt al buit, que aquesta aposta per territoris desconeguts, acaba donant grans fruits. Tots coneixem, per exemple, la fita que marca DESIG, trencant totalment amb la teva estètica anterior i que encara ressona en alguns dels textos acabats de sortir del forn de joves autors.

O, per exemple, les últimes peces que t'hem vist formen part d'una trilogia tan contundent com aparentment senzilla. T'hi plantejaves el repte d'escriure tres obres amb només dos personatges a cada una d'elles i en un únic espai. I ens demostres que mai s'han de deixar enrere les ganes d'exercitar, d'autolimitar-se, de posar-se a prova i d'arriscar.

LA TRADICIÓ. Sempre has defensat, i segurament amb molt bon criteri, que cal revisar la tradició autòctona encara que després hi acabem vomitant de fàstic a sobre, com feia un personatge de Berenàveu a les fosques després de llegir un text de Segarra.

Llavors vas ser molt contundent i segurament convé que també nosaltres ho seguim sent. Ens recordes que cal que escrivim declarant la guerra a la nostra més propera tradició, coneixent-la primer, precisament, per presentar una batalla molt més ferotge. I, amb el teu permís, fins i tot ho farem amb les teves obres. Les admirarem i després les posarem en dubte.  I malgrat això, no podrem evitar que en les nostres obres hi hagi molt de tu, igual que en les teves hi ha molt dels teus antecessors: "La cadena... som tots baules de la mateixa cadena", com tu has dit moltes vegades.

És així com es fa forta una tradició dramatúrgica, discutint-se entre ella, barallant-se estèticament, emmirallant-se o competint fins i tot en tornejos. (Mai t'agrairé prou haver acceptat jugar en la primera edició a Girona).  Et farem cas i coneixerem la tradició per fer de la nostra, una dramatúrgia més original, més especial, més personal i que no podria ser escrita en cap altre lloc més del món.

LA VITALITAT.  Fa cosa de poc més de cinc anys, ens van escollir a una fornada de nous dramaturgs per participar al programa del T6 al TNC. Vam demanar de tenir un tutor per aconsellar-nos amb les obres i ràpidament ens vam posar d'acord. Et volíem a tu. Alguns ja et coneixien i d'altre encara ho havíem de fer. Ens vas acollir, fins i tot, a casa teva, per discutir, per animar-nos, per exigir-nos i per acompanyar-nos en l'escriptura d'uns textos que havien de ser molt importants per tots nosaltres.

Pot semblar un gest senzill i aparentment poc important, però és un gest que crec que resumeix molt bé el perquè de la bona salut de la nostra dramatúrgia actual. Els qui vau haver de sortir d'un espai amb molt poques oportunitats no heu escatimat cap esforç a l'hora traslladar tots els vostres coneixements als qui venien darrera. Hem mirat d'aprendre tot el que podíem gràcies q que ens heu permès fer-ho. No ho han fet altres grans professionals del nostre teatre. Però l'ambient de complicitat que afortunadament podem viure en el nostre gremi és gràcies a que un dia tu vas decidir que els teus coneixements els havies de compartir.

Per això et vull donar les gràcies, per aquests coneixements, per aquest mestratge, per totes les teves obres, per aquests trets i per aquestes propietats, i per moltes d'altres que segur que m'he deixat.

Moltes gràcies i moltes felicitats per aquesta medalla d'Honor, Papitu.

Jordi Casanovas i Cristina Clemente

1 de març de 2016 | Seu de la SGAE

 

Llegeix la notícia a la web de la SGAE