Christian Molina: “La participació a les jornades de Cinema Català a Hollywood ha suposat una gran oportunitat”

El passat mes de novembre vas tenir l’ocasió d’exhibir la teva pel·lícula a Hollywood, la meca del cinema, en el marc de les jornades Catalan Movies & Awards in Hollywood organitzades per l’Acadèmia del Cinema Català. Què t’ha aportat aquesta oportunitat?

La participació a les jornades ha suposat una gran oportunitat per a donar visibilitat a un cinema que normalment no arriba allà. Per a mi, ha estat molt positiu ja que s’ha obert una porta que d’altra manera no s’hagués obert en anys. Ara començo pel·lícula amb el productor de “Valentine day’s” i això ha estat possible perquè van veure la meva pel·lícula.
{morfeo 92}

Creus que el fet d’establir contactes a nivell internacional pot contribuir a l’impuls i la internacionalització del nostre cinema?

No sé si és el que necessita el cinema català. Jo estic encantat. Però estic en contra que s’obligui a fer cinema en català. Per a mi, quan la història ho necessita, té sentit emprar el català, sinó no. La utilització del català ha de servir per alguna cosa.

Fins a quin punt el fet d’haver estat present a Hollywwod pot haver obert les portes d’altres festivals internacionals -  com el The Method Film Festival de Los Ángeles-  per pel·lícules catalanes com  Estació de l’oblit?

Cada festival és un món, cada història és diferent. És important que la pel·lícula viatgi.  Es tracta que la gent la vegi. He fet la pel·lícula en català i està pel món donant voltes. A San Francisco y Los Ángeles va anar molt bé. L’acollida a Valladolid va ser fantàstica. Al Caire no la van entendre per una qüestió cultural Els festivals han ajudat molt.
En aquest cas, deu ser molt important treballar molt després dels festivals...
L’oportunitat d’estar a Hollywood ens va donar tota una sèrie de contactes que no tindríem si no haguéssim estat allà. Vam contractar una persona vinculada a aquests contactes i ara estem portant a terme tres projectes i la llavor va ser la Setmana del Cinema en Català.

Ets optimista respecte de la possibilitat de que- en un futur no gaire llunyà- hi pugui haver una pel·lícula en català que opti als Òscars? Quines van ser les sensacions que vàreu copsar a Hollywood respecte a aquest tema?

Jo espero que sí, que puguem tenir una pel·lícula catalana als Òscars, però no perquè es tracti d’una pel·lícula en català, sinó perquè es tracti d’un film català sigui en la llengua que sigui. M’agradaria que es considerés cinema català qualsevol cinta de producció d’aquí, sense que sigui obligatori que sigui en català. Pel·lícules com “Camino” no es consideren una producció catalana quan darrera està Mediapro, que és una empresa cent per cent d’aquí...li hauríem de fer un monument a Roures! Ha portat gent de l’alçada de Woody Allen o Steven Soderbergh. Ha generat un volum de treball absolutament estratosfèric. Està intentant generar una indústria del cinema català i això s’ha de recolzar.

Creus que amb accions com aquesta el cinema català està consolidant la seva identitat i el seu reconeixement internacional?

Ha estat molt més que positiu. Hem fet una gran quantitat de contactes i de la Fira han sortit tres coproduccions. El productor de la meva darrera pel·lícula ha cregut en un 200 per 200 en el meu projecte i el punt de partida ha estat l’oportunitat d’ensenyar la meva pel·lícula a Hollywood. Aniria el proper any, però la meva darrera pel·lícula és en anglès...

Quines són les teves sensacions sobre l’acollida de la pel·lícula, després d’haver estat present a festivals com el de Valladolid, el Cairo, San Francisco?

Han estat uns dotze festivals amb L’estació de l’oblit. La pel·lícula s’està veient per tot el món. Rebo fins i tot correus electrònics de japonesos que l’han vista. La pel·lícula viu per si mateixa perquè és honesta i aquest és un denominador comú a tot el món. Tots els directors dels festivals la volen veure.

Com portes tanta intensitat i tants de viatges per estar presents als festivals?

Per mi no és cap estrès. Em diverteix molt, perquè a Barcelona em passo el dia treballant i puc estar dotze hores a una sala de muntatge. En canvi, per a mi, els viatges signifiquen descansar. Durant el vol, treballo en el muntatge, descanso, dormo...

Com està anant la  teva nova pel·lícula, De gran vull ser soldat?

Estem molt contents. És un projecte arriscat, interessant i innovador. Hem donat un nou gir molt interessant. Ens podem estrellar o fer quelcom important.  A Berlín la vam mostrar quatre minuts i el distribuïdor internacional tenia cues de gent fent ofertes per la pel·lícula. És una pel·lícula intensa en tots els aspectes.

Has comptat amb un repartiment internacional, amb actors nord-americans, com Robert Englund i Danny Glover, la italiana Valeria Marini.... com ha estat l’experiència?

Són actors extremadament professionals. Tenen un respecte pel director que no es té a Espanya. Durant el rodatge, es va generar molt bon rotllo i hi va haver un gran respecte en el set. Danny Glover tenia seqüències de nou pàgines en monòleg i va demanar permís per trucar-me per canviar-ne l’ordre, un fet que no em podia ni creure. Va venir amb tots els textos apresos, sense cap error. No et pots creure que això ho has fet tu i és gràcies a aquella oportunitat que ens va donar l’Acadèmia i també a què els productors s’han portat com a autèntics lluitadors.

L’argument de les teves anteriors dues pel·lícules proposen situacions de recerca vital i de conflicte. És així també en el cas de De gran vull ser soldat?

Aquesta pel·lícula és la més conflictiva de totes. A mi m’agrada sortir del cinema i fer-me preguntes, perquè això significa que la pel·lícula ha complert la seva missió i De gran vull ser soldat té una pregunta claríssima: ho estem fen bé amb els nostres fills, amb tanta violència arreu? La pel·lícula és una invitació a la reflexió.